Jo les he vistes néixer, créixer i morir d'èxit. Eren valentes i robustes, es van estendre fins conquerir la ciutat, tothom parlava d'elles i la conversa s'aturava quan una passava per davant. Els turistes les fotografiaven, les volien conèixer i fer-s'hi. Les rodes de la fortuna giraven carregades de catúfols. Ara passen hores baixes, coixes, bòrnies, estropellades, fora de lloc. Com a usuari del bícing barceloní, conec les hores de glòria de les seves bicicletes, però també els múltiples inconvenients que va generar la seva implantació, així com les deficiències del seu manteniment, avui per avui prou visibles. I he vist les alades germanes gironines, la seva gràcil cistella, les sospites que generen abans de néixer, els carrils que els són propis però que hauran de discutir-se amb els vianants, la por del seu èxit que impedeix dur-les fins al campus de Montilivi, les pujades que hauran de superar i les baixades que les posaran en perill, i em vénen ganes de fotografiar-les en aquesta seva primavera irrepetible, innocents i brillants encara. Duraran? La Girocleta neix estigmatizada, acompanyada més de deures que de drets, com si en el fons fes més por que goig, encara que per desmentir-ho les autoritats hi fessin, orgulloses, la seva passejada oficial per a les fotografies. Com el seu mateix nom, fa l'efecte que la seva implantació podria millorar-se amb una mica més de ganes i d'esforç. A mi el bícing m'ha canviat la vida, la manera de moure'm i d'entendre la ciutat de Barcelona, per això el defensaré a pesar de tots els renecs, i ben merescuts, que li he dedicat. Tant de bo la Girocleta n'aprofiti l'experiència prèvia per millorar-la a Girona. No n'hi ha prou amb un que pedali perquè, en realitat, no són bicicletes sinó tàndems: a més de l'usuari, al darrere hi ha l'administració, que també ha suar la carcanada perquè tot rodi.