Al carrer!

No vull caure en el tòpic afirmant que ja està tot dit sobre l'afer del Palau de la Música. No vull que em serveixi d'excusa fàcil per eludir un tema tan espinós com descoratjador. Tot i així no parlaré dels delinqüents que han ficat la mà al calaix ni de la seva talla ètica perquè simplement no existeix, ni cal afegir res a tot allò que ja està dit. Deixeu-me centrar en un altre aspecte d'aquest afer pel qual tothom sembla passar-hi de puntetes, amb una certa angúnia i una càrrega de contenció prudent que m'exaspera. Ho diré ras i curt: al carrer! Al carrer tots els directius que han conviscut i consentit aquesta borratxera de diners; al carrer, per còmplices. Al carrer els patrons que han signat els informes de gestió. Que els cessin immediatament i sense contemplacions. Els heu sentit per la ràdio, aquests dies, com donaven excuses de malalt que es pixa al llit i diu que sua? De pena! Al carrer amb vergonya pública per inútils i per dròpols. Al carrer, també, els responsables polítics que han omplert de medalles els pits dels paràsits només per poder ensumar la glòria d'uns cognoms tan sagrats com profanats per la misèria de la cobdícia. Al carrer amb empentes. I de genolls! De genolls els vull tots, en processó perpètua, demanant perdó a la pobra gent, a la bona gent d'aquest malaguanyat país nostre. Als soferts milenars de ciutadans que han cregut i potser encara creuen, malgrat el sever atac a la confiança, en la força altruista de la societat civil. Una societat civil que ha estat objecte d'alta traïció per part dels seus més indignes dignataris. Als lladres ja els passarà els taps la justícia, suposo. Pel que fa a la cort de paons, però, confio que la traïda i dolguda societat civil els doni l'esquena per sempre més i hagin d'alimentar la seva supèrbia fotent-se els títols i les medalletes per on els càpiga. Al carrer!