Millet, l'invisible

Els periodistes que fiquem el nas i remenem la cua pels ambients culturals de Barcelona aviat coneixem tothom. El dia que no has d'assistir a la presentació d'una òpera del Liceu, on tens ocasió de saludar els artistes i també els directius de la filharmònica de casa, vas a la inauguració d'una exposició al CCCB, on intercanvies unes paraules amb el seu director, o vas a seure al davant d'una taula des de la qual un escriptor i el seu editor t'expliquen les bondats del llibre que acaben de publicar. Vull dir que per poc que t'hi apliquis i tinguis una mica de curiositat i sentit professional, els gestors culturals, els escriptors, els pintors o els que toquen el violí aviat és com si fossin de la família, i quan arriba el Nadal et fa la sensació que potser els hauries d'haver convidat a taula.

Passa igual amb els polítics. Arriba un moment que els periodistes de la secció de política no saben com treure's de sobre aquell conseller, aquell aspirant a ser-ho o aquell cap de premsa que ho sap tot i que no diu res o que no sap res i ho diu tot. Com que de vegades els papers es confonen, tot es barreja i els periodistes de cultura saluden els polítics i els periodistes de política acaben tustant amicalment l'esquena del director de l'Auditori. O te'ls trobes, els uns i els altres, en una platja de Menorca rostint-se com una llagosta. (Jo fa molts anys que no vaig a Menorca precisament per conjurar aquest perill. Les vacances són les vacances, i a Menorca, on ara va tothom, sembla que no hagis sortit de casa.)

Per què dic tot això? Ho dic perquè en els anys que fa que em bellugo pels ambients culturals de Barcelona mai de la vida he ensopegat amb Fèlix Millet, president del Palau de la Música: ni al cine ni al teatre ni en una exposició ni al Palau mateix. He conegut el director musical de l'Orfeó Català i alguns cantaires, he intercanviat paraules amb el director de la coral dels joves, he entrat al Palau a sentir-hi concerts, a aplaudir-hi entregues de distincions, a presentacions de concerts, llibres i revistes, però mai no he vist Fèlix Millet. Devia coincidir que a aquella hora era al Via Veneto atipant-se i bevent com un boig, al restaurant del mateix Palau engolint ostres amb xampany o al seu despatx desmesurat fent la becaina o distribuint diners: aquests per a mi, aquests per a en Montull, aquests per aquell partit polític aquests altres per a la meva casa de l'Ametlla o per a la casa d'en Montull a Teià.

L'única vegada que vaig veure Millet, ho vaig explicar l'altre dia en una altra secció d'aquest diari, va ser en un homenatge en forma de dinar que el G-16 li va organitzar a la Llotja de Mar de Barcelona el març del 2005 per agrair-li la culminació de les obres del Palau de la Música Catalana. Unes obres, val a dir-ho, que els organitzadors del dinar havien pagat. El G-16, també ho vaig dir en aquell moment, el formen les més granades entitats de la civil societat de Barcelona. Gent d'americana creuada amb botons d'or, mocassins i perruquer amb servei de manicura, amb algun lletraferit i fins i tot algun xirucaire (l'Ateneu Barcelonès i el Centre Excursionista de Catalunya en formen part) per donar pàtina de cultura i perfum de farigola al conjunt. O sigui que era aquí, entre aquesta gent, on s'havia d'anar a trobar Millet. Mentre als cantaires de l'Orfeó Català se'ls subministrava un entrepà de mortadel·la en les seves gires i havien de dormir en sacs en albergs de joventut, Millet rebia aplaudiments a la Llotja de Mar o organitzava suquets a Fornells de Menorca, on eren convidats tots els que al matí, a la platja, s'havien rostit com les llagostes que a la nit es tiraven a l'olla. En el capítol d'agraïments d'aquell dinar, el senyor Millet no va saber confegir un discurs amb un mínim de sentit ni coherència. El distingit públic, però, el va aplaudir com si hagués cantat una ària de mèrit o com si hagués fet un comentari de text a l'obra de Kant. Em va fer l'efecte que si hagués dit als reunits que eren uns cul d'olla i que de part seva ja podien anar a fer punyetes, l'haurien aplaudit igualment. Què li veien, al senyor Millet? En aquell moment no ho vaig entendre. Un empleat del Palau de la Música que ha passat molts anys observant em diu que no em pot dir res perquè la nova junta, la que ha substituït la de Millet, els ha fet signar una clàusula de silenci i confidencialitat, però em confia que el dia que se sàpiga tot no hi haurà a Catalunya un daltabaix cultural, polític o social, sinó una autèntica crisi de país.