la tribuna
Una bomba que destrueix el Tercer Reich
Amb «Inglorious bastards», Quentin Tarantino esprem al màxim la llicència de la ficció per convertir el cinema en botxí del nazisme
Això no és la història. És una ficció que desplega una mena de justícia poètica
M'ha temptat començar aquest article afirmant que he tingut una opinió equivocada sobre moltes coses. Segurament també és així, però del que es tracta, potser, és del fet que ara les veig d'una altra manera. Al capdavall, si afirmés que abans m'equivocava suposaria que considero que, com si m'hagués arribat una mena d'il·luminació, ara tinc raó i que, finalment, veig les coses com són. Potser també m'equivoco. I vés a saber com són les coses. Per no caure en el pendent del relativisme, ho exemplificaré amb els casos relacionats dels quals, de fet, vull parlar: el cinema de Quentin Tarantino i la manera amb la qual la ficció pot abordar períodes històrics prescindint joiosament de la veritat dels fets.
Primer de tot he de dir que m'ha costat, però que començo a reconèixer que Tarantino deu ser un geni. Reservoir dogs només em va semblar un exercici brillant. La violència de Pulp fiction va irritar-me, tot i que el mateix títol remarca que es tracta de jugar amb un món de ficció. Potser va ser amb la primera part de Kill Bill, que em vaig adonar que, malgrat que tendeixo a buscar les referències del cinema en la vida, tenia, si ho volia, una porta d'entrada en el món de Tarantino si acceptava que les seves referències són el mateix cinema: que les seves pel·lícules existeixen com a reciclatge de totes les pel·lícules que ha devorat compulsivament. Tinc una relació estranya amb Death prof, perquè, després de disfrutar amb la venjança de les especialistes en contra d'un killer de carretera, vaig pensar que Tarantino havia incitat els meus instints femenins més baixos. Però la qüestió és que Inglorious bastards (maleïts bastards) m'ha entusiasmat. I que, per primera vegada, sóc capaç de dir que m'ha agradat molt una pel·lícula de Tarantino. Vaig veure-la a Canes, i en vaig sortir impressionada: amb quin mestratge aguanta la tensió en escenes de vint minuts a través bàsicament dels diàlegs i convertint pràcticament un film de guerra en un drama en espais tancats. Vaig tornar-hi a Sant Sebastià, i novament vaig sortir-ne exultant. Em sembla que, de moment, no he caigut en el fanatisme dels conversos, però suposo que tinc pendent una revisió de la seva filmografia. No sé què em pot passar.
Com el lector deu saber, Inglorious bastards està ambientada a la França ocupada per l'exèrcit alemany: hi ha un oficial nazi que caça jueus; membres de la Resistència, com ara una noia jueva que ha s'escapat de la matança de la seva família i que regenta un cinema a París; un grup de soldats nord-americans que fan accions punitives contra els nazis i que integren altres bastards, com ara uns alemanys dissidents i un crític de cinema anglès; una actriu alemanya que fa d'espia per als aliats, i també un soldat alemany que s'ha interpretat ell mateix en un film de propaganda que glorifica una seva gesta com a franctirador. A hores d'ara els lectors, fins i tot aquells que no han vist la pel·lícula, deuen saber que Inglorious bastards pràcticament acaba amb l'incendi d'una sala de cinema de París que explota en cremar-se intencionadament el nitrat (una matèria summament inflamable) d'una pel·lícula de 35 mm. A la sala hi ha la plana major del Tercer Reich. Sí, concedint-se la llicència de la ficció, Tarantino fa que una pel·lícula destrueixi el Tercer Reich. Jean Renoir va dir que un fracàs del cinema, inclosa la seva pel·lícula pacifista La grande illusion, és que no va evitar la II Guerra Mundial. Godard ha apuntat que el cinema va fracassar en no haver estat capaç de convertir-se en testimoni dels camps d'extermini nazi. Tanmateix, hi ha dues comèdies rodades durant la II Guerra Mundial que, pel seu final i per la seva incidència, són un triomf del cinema en contra del nazisme: El gran dictador i To be or not to be.
El final d'Inglorioius bastards convida a imaginar que aquestes dues pel·lícules (juntament amb d'altres que els nazis van prohibir) destrueixen el Tercer Reich. Però, com que els nazis veuen un film de propaganda, també és possible una altra hipòtesi: que la seva monstruosa creació cinematogràfica (amb pel·lícules antisemites com ara Le juif Süss i, a banda de consideracions estètiques, per què no El triomf de la voluntat?) es torna en contra seu. Tant en un cas com en l'altre, el fet que el cinema elimini la plana major del nazisme té un efecte alliberador. Això no és la història. És una ficció que desplega una mena de justícia poètica. També m'ha costat, però finalment he après a disfrutar-ne.
