els miralls de la ficció
Quan l'actor creix
«Màscares», d'Elisabet Cabeza i Esteve Riambau, és una reflexió sobre com la ficció emmascara la vida
Després de veure Màscares, d'Elisabet Cabeza i Esteve Riambau, es fàcil preguntar-me per què no s'han fet més pel·lícules com aquesta. La resposta té a veure amb l'escassa atenció que el cinema català –i per extensió espanyol– ha tingut pel teatre, però també amb l'escàs interès que el teatre ha tingut pel cinema. El cinema d'aquest país no ha tingut consciència que les grans tradicions cinematogràfiques no fan més que trobar els seus pilars en el teatre. No podem entendre Ingmar Bergman sense el seu teatre, com tampoc podem veure el cinema americà dels cinquanta sense l'Actor's Studio, ni gaudir del darrer film de Tarantino sense pensar en Samuel Beckett... En canvi, les escoles de cinema del nostre país no solen ensenyar direcció d'actors i els nous cineastes pensen més en la tècnica que en la interpretació. Si ens situem dins del terreny del teatre veurem que la majoria de grups catalans –Comediants, Joglars, Fura dels Baus, Tricicle...– s'han acostat cap al cinema, rodant algun llargmetratge, però no s'ho han pres amb seriositat. Han acabat fracassant i la seva experiència no ha tingut continuïtat. Només el cas de Ventura Pons amb Actrius, de Josep Maria Benet i Jornet, queda com a testimoni d'allò que podria ser la convergència entre cinema i teatre.
Màscares podria ser vista com una mena de documental d'una ficció. L'estructura se centra a captar el procés de posada en escena per Esteve Riambau de l'obra teatral Su seguro servidor, Orson Welles, de Richard France. La força, però, del film radica que també és un elaborat joc de miralls sobre l'herència veritable del teatre dins del món del cinema. Màscares és un exercici sobre l'excés. A l'horitzó hi ha el fantasma d'Orson Welles com a prototip del creador inabastable. L'excés amaga la figura del geni, però també la història d'un autor que s'estavella amb el seu temps. La vida de Welles es troba en el territori d'allò que els anglosaxons anomenen el bigger than life. La biografia esdevé tragèdia i el personatge pren la dimensió de Falstaff. Tal com han assenyalat Esteve Riambau i Elisabeth Cabeza, per poder arribar a interpretar Welles era necessari trobar un actor carismàtic que jugués també amb la idea de l'excés. La figura de Josep Maria Pou no triga a esdevenir el perfecte Welles possible. A Màscares, l'actor interioritza el fantasma de Welles fins al punt de revelar alguna cosa del seu propi jo. A partir d'aquest moment, el documental pren una gran volada i Màscares deixa de ser la documentació exhaustiva d'un acte creatiu i passa a ser un atrevit joc de miralls sobre les veritats de la vida que només les ficcions poden revelar.
