Assimilacions vocàliques

Anomenem assimilació vocàlica a l'alteració que experimenta un fonema vocàlic com a conseqüència de la influència articulatòria i acústica d'un altre fonema vocàlic del mateix mot que fa que el fonema assimilat acabe sent idèntic a l'assimilador.

Si el fonema assimilat precedix a l'assimilador, diem que l'assimilació és regressiva. Si és al revés, diem que és progressiva.

Casos molt coneguts d'assimilació vocàlica regressiva són les formes fonoll, rodó, ronyó i rostoll, evolucionades a partir de les formes etimològiques fenoll, redó, renyó i restoll, que són les que emprem els valencians i les que empraven els clàssics.

El Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra arreplega els quatre mots especificats amb assimilació vocàlica, però no arreplega cap de les formes que són etimològiques, clàssiques i valencianes.

El Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans i el Gran Diccionari de la Llengua Catalana d'Enciclopèdia Catalana recullen fonoll, rodó, ronyó i rostoll. També arrepleguen fenoll, redó i restoll com a entrades secundàries que remeten a les principals, però cap dels dos diccionaris entra renyó.

El GDLC, a les entrades redó i restoll els posa la marca de dialectal. El Diccionari Valencià, el diccionari del SALT3 i el DOPV de l'AVL entren fenoll, redó, renyó i restoll com a formes principals i les formes amb assimilació vocàlica com a formes secundàries.

Un cas d'assimilació vocàlica progressiva és el de monjo, originat a partir de la forma antiga monge, encara viva en valencià com ho demostra la dita «o tots monges o tots canonges» equivalent a «o tots moros o tots cristians» i a la castellana «o jugamos todos o rompemos la baraja» (la dita «o juguem tots o estripem les cartes» que empren a Catalunya i és un calc de la castellana, encara que una mica alterat).

El Fabra, el DIEC, el GDLC, el DVal i el diccionari del SALT3 entren monjo com a forma principal i monge com a secundària.

Les Regles d'esquivar vocables e mots grossers e pagesívols, escrit en el segle XV per Bernat Fenollar, Jaume Gassul, Jeroni Pau i Pere Miquel Carbonell consideren els mots amb assimilació vocàlica com a mots grossers que cal esquivar i així en la regla 24 critiquen l'ús de fonoll i recomanen que s'empre fenoll —casualment, l'autor principal del llibre portava el cognom de Fenollar— i en la regla 258 diuen clarament que no s'ha de dir rostoll sinó restoll.

És curiós que unes variants formals amb una evolució fonètica que, originàriament, no era res més que un defecte de pronunciació, acaben imposant-se en la llengua culta i arraconen les formes genuïnes, clàssiques, etimològiques i que encara, actualment, són ben vives en els parlars valencians.

Hi han altres casos d'assimilació vocàlica regressiva, com ara jonoll (per genoll), moló (per meló) o xocotet (per xicotet) que, malgrat tindre més o menys difusió en determinades zones de la nostra àrea idiomàtica, afortunadament no han penetrat en la llengua culta. Si pensem que jonoll, moló i xocotet són uns vulgarismes inadmissibles, tinguem en compte que fonoll, rodó, ronyó i rostoll són casos idèntics.