Els misteris de Chet Baker

El 1917 no només va ser l'any de la Revolució Russa, sinó que, entre moltes altres coses de bona part de les quals mai no tindrem constància, també va ser el del moment fundacional del jazz, si és que això és possible datar-ho tan precisament. Però resulta que, l'any 1917, l'Original Dixieland Jazz Band, una orquestra formada per músics blancs, va enregistrar el primer disc amb la paraula jazz, mentre que també va ser aleshores que l'exèrcit nord-americà va tancar Storyville, el barri xino de Nova Orleans, i bona part dels músics negres que tocaven als prostíbuls van emigrar cap a Chicago i Nova York. El cas és que m'ho va fer present una exposició del CCCB que, com acostumo a fer, vaig visitar tant a última hora que acaba avui mateix: El segle del jazz, que ressegueix de manera cronològica aquest gènere musical posant-lo en relació amb altres formes expressives i artístiques (la pintura, la fotografia i el cinema, però també la literatura) considerant la manera diversa com les ha inspirat: de les fotos de Man Ray a les pictòriques pel·lícules animades de Norman MacLaren; de l'esclat jazzístic a la ciutat de Sunrise, de Murnau, a la sordidesa de Bird, de Clint Eastwood; dels retalls de papers de colors amb els quals Matisse va configurar la seva obra Jazz a les portades de discos d'Andy Warhol; de la manera com el bugui-bugui va influir l'última etapa de Piet Mondrian, després d'arribar a Nova York a principi de la II Guerra Mundial, al fet que Jackson Pollock escoltava sempre jazz. Els exemples aportats i la seva manera de relacionar-los són aleatoris. Es podrien apuntar moltes altres transicions possibles d'una exposició que, tanmateix, és aclaparadora. Tampoc no ho dic en sentit negatiu, perquè, al capdavall, El segle del jazz ofereix molt de material al visitant, entre material gràfic, obra pictòrica, enregistraments i un llarg etcètera que mostren a bastament la relació del jazz amb les arts del seu temps. Però, tot i haver-hi tantes coses, cadascú n'hi pot trobar a faltar per una qüestió personal que fins pot ser capritxosa. O ocasional. Com que tenia la intenció d'anar després als Verdi Park a veure Let's get lost, el documental de Bruce Weber sobre Chet Baker, vaig buscar la presència del trompetista en l'exposició. Em va costar trobar-la. Potser, entre tantes coses, n'hi ha més, però em van passar desapercebudes. No hi vaig veure cap de les cèlebres fotos que va fer William Claxton al jove Chet Baker, que, aleshores, tocava amb Charlie Parker al Tiffany Club de Los Angeles. Tampoc no em va semblar que n'hi hagués cap enregistrament. No és cap retret, perquè, de fet, no és una exposició sobre les figures del jazz i a mi em passava que pensava en Chet Baker. L'única cosa que en vaig veure va ser la coberta d'un disc (Chet Baker&Crew), inclosa dins de l'apartat El jazz de la costa oest. Aquest va desenvolupar-se als anys 50 a Califòrnia i es contraposa al be bop, que, en aquella mateixa època, va emergir a Nova York com una música de negres fent esclatar la melodia. En canvi, el jazz de la costa oest era blanc i refinat, allò que se'n diu cool. I sí, el malenconiós Baker era dels jazzmen relaxats de la costa oest. Curiosament, però, el disc Chet Baker&Crew (amb una foto a la portada, això sí, de William Claxton) va enregistrar-lo amb un quintet aventurant-se pels camins del be bop.

I sí, després vaig veure Let's get lost, que vint-i-un anys després de la seva realització s'ha estrenat a l'Estat espanyol amb només dues còpies (Madrid i Barcelona) abans de la sortida immediata en DVD. El cineasta i fotògraf Bruce Weber va rodar-lo el 1987, un any abans de la mort de Chet Baker en un hotel d'Amsterdam, on va caure d'una finestra. El trompetista només tenia 58 anys, però estava desfet: l'heroïna no havia perdonat. Quant de talent creatiu i quanta capacitat autodestructiva. Amb un blanc i negre esplèndid, excepcionalment rodat, el documental mostra Chet Baker com una figura espectral. La memòria del trompetista, plena de buits i d'omissions, es contrasta amb la d'alguns dels seus coneguts i algunes de les seves amants. Cadascú ho explica de la seva manera. No només el seductor i manipulador Baker explica què vol. O què pot. Cadascú s'inventa el passat o l'imagina com voldria, com ara quan Carol, amb la qual Baker va tenir tres fills, diu que la bitch Ruth Johnson va dur-lo a la perdició: havia oblidat que, quan ella el va conèixer, l'any 1960, era un addicte a l'heroïna? Els misteris de la memòria. I també els de la creació i l'autodestrucció: què tenia, Chet Baker?