El fet és que el PP va arrasar en les europees al País Valencià i va obtenir uns 50.000 vots més, amb un 52,30% de vots, enfront del PSPV, que en va treure un 37,42% (981.482 el PP i 702.244 el PSPV). I una esquerra minimitzada d'una manera important. El PP va aconseguir, doncs, 55 escons de 90. Com va ser possible malgrat tantíssims casos de corrupció? És electoralment rendible ser un polític corrupte? No serveixen la decència, l'honestedat, com a virtuts democràtiques? És molt preocupant.

Es podria dir que els qui voten els corruptes són tan corruptes, almenys en potència, com els polítics model? I, com a conseqüència, quanta més corrupció hi ha més assegurat està el vot, convertint-se en un vot captiu, en segur? Això significa que el vot s'ha convertit en un fet banal, sense importància, puix que el qui s'enriqueix, encara que sigui amb diners públics, és perquè pot i en sap, i no tots poden ni en saben? Com si el vot fos un premi per haver estat capaç de fer coses que es vol imitar i no es pot; és un premi al més llest, perquè al cap i a la fi «tots els polítics són iguals» i més val votar la dreta... I si no hi ha oposició a la dreta del PP, i si l'esquerra està dividida, millor que millor...

En el País Valencià s'han comès agressions de tot tipus: ecològica, urbanística... S'investiguen estafes, suborns, malversacions, prevaricacions, recomanacions, permissivitat, favors, especulació, manipulació... És tanta la corrupció que la gent s'hi ha habituat. Per això Fabra és un ciutadà model per a Rajoy, o la xarxa Gürtel... És com una forma de conviure amb ella, la qual cosa no deixa de ser una immoralitat. S'identifiquen els serveis públics amb els negocis propis. I els polítics es converteixen en models indecents als quals s'hauria d'esborrar de la vida pública...

El problema s'agreuja per la crisi que afavoreix el PP, per la violència moral que significa la corrupció com a mètode, pel victimisme que provoca, per la desnaturalització evident de la democràcia. És cert que els mateixos partits implicats intenten culpabilitzar els altres, en lloc de col·laborar amb la justícia i desplaçar els corruptes immediatament. Al llarg del segle XIX es va sembrar la llavor del caciquisme i de la corrupció, que es va multiplicar amb la dictadura de Primo de Rivera, i que es va intentar aturar amb la II República. Per això no ha d'estranyar que gent com Fabra o Camps hagin continuat el camí ja traçat.