els miralls de la ficció
Terror «made in» Barcelona
No és el mateix un cinema de terror pensat per al mercat de sèrie B nord-americà que un cinema que explori els fantasmes de la societat d'origen
Arran del darrer festival de Sitges s'ha tornat a parlar de la importància del cinema terrorífic realitzat des de Barcelona i la seva projecció internacional. Aquest any a Sitges s'ha vist com Jaume Balagueró i Paco Plaza tornaven als ambients claustrofòbics de Rec 2, com els germans Pastor ens proposaven una paràbola de la grip A en forma de relat terrorífic a Infectados i com el català resident a Hollywood estrenava el seu segon llargmetratge produït per una multinacional, La huérfana. Malgrat la força que han tingut alguns productes, és evident que no podem posar tot el cinema de terror dins del mateix sac. Una cosa és un producte imaginatiu, que proposa un joc sobre com la subjectivitat s'apodera de tot tipus de càmeres mòbils, com Rec 2, i una altra és el llargmetratge d'un director nascut a Sant Iscle de Vallalta que després d'haver realitzat a Miami uns quants videoclips d'Enrique Iglesias va aconseguir instal·lar-se a Hollywood i rodar dues pel·lícules de terror. El mèrit de les dues pel·lícules de Balagueró i Plaza radica en el fet que hi podem arribar a veure reflectit un món i que aquest transcendeix els mecanismes de l'obra impersonal. El mèrit de Collet-Serra no és cap altre que el d'haver conquerit les Amèriques. Mentre que amb Rec i Rec 2 podem arribar a constituir un discurs sobre què és un cinema nacional, amb La huérfana tenim un producte de gènere semblant a molts d'altres. La distinció no em sembla gratuïta, ja que sempre que es parla de cinema de gènere es té present l'horitzó americà. Sembla que per aconseguir el reconeixement amb el terror calgués buscar un públic fidel als models del cinema espectacle internacional. És possible fer un cinema de terror sense pensar en el mercat nord-americà? En una de les seccions paral·leles de Sitges es va presentar Les yeux sans visage (1959), de Georges Franju. Cada cop que veig aquesta pel·lícula sobre una senyora a la qual, després que la cara li queda desfigurada en un accident, li col·loquen una màscara, penso en la importància que té com a producció francesa. Franju repensa la imatge a partir de la tradició de la literatura fantàstica francesa. Estaria molt bé que cada cop que es parlés de la importància d'un cinema de terror produït a Barcelona, alimentat a partir del festival de Sitges, parléssim d'un cinema que busca unes arrels pròpies i que pretén ser universal sense haver de somiar el mercat nord- americà de sèrie B.
