L'últim miracle

Dijous vinent és la festa de Sant Narcís, del patró de Girona. Es tracta, com és sabut, d'un personatge d'origen incert i de biografia obscura. El rigor creixent dels estudis històrics ha fet que la seva figura s'anés desdibuixant, i fins i tot hi ha qui dubta de la seva existència, tal com també ha passat amb sant Jordi (mal negoci, doncs, per als qui ens diem Narcís-Jordi). La feblesa de les dades històriques es va voler compensar atribuint al sant tota mena de miracles: mosques contra els francesos, pomes contra els aiguats, espelmes contra la trencadura i cotó fluix contra el mal d'orella. Quan aquesta fama miraclera també semblava extingida, el bisbe màrtir ens ha sorprès amb un últim i inesperat prodigi.

El cas és que, quan el segle XVIII es va construir una capella neoclàssica dedicada a sant Narcís a l'interior de l'església de Sant Feliu, tota la nau del gran temple gòtic va ser emblanquinada o agrisada per afavorir l'impacte marmori i rutilant de la capella nova. Però ara una curosa restauració ha restituït la pedra al seu estat originari i ha descobert que les claus que coronen la volta no eren grises, sinó policromades amb vermells de cadmi, blaus de Rússia, daurats, resines i pigments. He tingut el rar privilegi d'enfilar-me per la bastida i arribar a dalt de tot de l'altíssim sostre fins a tocar els nervis de la volta i veure els colors originals dels medallons esculpits a mitjan segle XIV.

Les arrels d'un poble són, per definició, soterrades, com ho van ser aquí les despulles de sant Feliu i potser les de sant Narcís. Però el que ara podem veure són una mena d'arrels inverses: uns cercles de pedra que pengen del cel i ens mostren en relleu i en color els escuts de Girona i de Catalunya i les icones sagrades de la tradició secular per recordar-nos on som i d'on venim. Dijous vinent, quan els gironins s'acostin com cada any al sepulcre buit de la capella del patró, podran comprovar que aquest sant ignot i desaparegut encara és capaç de fer miracles.