Els horitzons de la llei catalana de cinema

Cada cop que sorgeix el tema de la presència del català al cinema hi ha rebombori. Determinats mitjans comencen a fer campanya afirmant que aquesta és poc possibilista, que margina els castellanoparlants i que esclata en un moment de crisi per al sector. Llavors sempre ressuscita l'amenaça d'un boicot de les majors que portarà l'exhibició catalana a l'autarquia. En canvi, ningú aixeca cap veu contra la persistència de la pràctica del doblatge al castellà, contra les atrocitats que s'han fet amb algunes pel·lícules –el doblatge de Malditos bastardos de Tarantino, n'és l'exemple més recent– i sobre per què es manté un costum heretat de l'època feixista que ha situat l'Estat espanyol a la cua de la pràctica, domini i coneixement d'altres idiomes, sobretot l'anglès. La llei catalana del cinema comet l'error, possibilista, d'afirmar que si s'ha de perpetrar la pràctica del doblatge caldrà fer-ho de manera paritària, aconseguint que el doblatge al castellà estigui compartit amb el català. L'interès de la llei és que per primer cop s'obre l'escletxa de la instauració d'un horitzó que condueixi cap a l'ús progressiu de la versió original, subtitulada en català. L'enrenou generat aquests dies per l'avantprojecte de la llei de cinema s'ha fet més gran pel fet que la Generalitat aplicarà un seguit de multes a qui no compleixi la llei. L'escàndol també és gratuït. L'aprovació de qualsevol llei suposa automàticament la creació de sancions per aquell que l'incompleixi.

El punt fort de la nova llei de cinema no és, però, la importància que tindrà el tema lingüístic, ja que si fos així potser no caldria fer una llei catalana del cinema sinó una llei de política lingüística. Allò important és la manera com es regularan les subvencions al cinema produït al país i com es regularà l'exhibició d'aquestes pel·lícules. En el primer punt, la llei arriba en un moment delicat a l'àmbit espanyol. L'ordre ministerial creada per Ignasi Guardans ha creat un nou moviment de forces dins de la professió cinematogràfica i ha generat un cert recel dins dels petits productors perquè sembla beneficiar els productes de més volada econòmica. El problema no és, però, tant l'ordre que en la darrera modificació presentada aquesta setmana ha introduït alguns matisos, sinó la llei de l'audiovisual aprovada la setmana passada pel Congrés dels Diputats. El cinema està condicionat per l'execució d'aquesta llei, que rebaixa l'obligatorietat de participació de les televisions en la producció cinematogràfica i pot frenar l'ajuda a determinats projectes. El govern haurà d'encaixar la seva política de subvencions en aquestes dues lleis, fet que li frenarà moviment. De moment, resulten preocupants les declaracions del conseller Tresserras en què afirmava que la Generalitat subvencionarà sobretot les pel·lícules que tinguin gran rendiment a taquilla i minimitzarà les pel·lícules que tenen impacte en grans festivals internacionals però no tenen un ressò públic al país. L'afirmació, que enllaça amb les manifestacions d'Ignasi Guardans, ens porta de nou a l'etern debat sobre si la rendibilitat cultural es mesura en xifres o en prestigi. El cinema català dels darrers anys no ha brillat pel rendiment que han pogut tenir algunes pel·lícules a taquilla, sinó perquè ha aconseguit tenir una gran difusió internacional i crear una marca cultural.

La qüestió més innovadora que proposa la llei rau en el fet que per primer cop la Generalitat reconeix que cal intervenir en el terreny de l'exhibició. En un moment en què les sales només pensen a treure rendiment a partir d'un públic infantil –el consumidor real de 3-D– és necessari pensar en un circuit de sales que permetin la difusió del cinema que se subvenciona i de les produccions amb un clar segell cultural. És una vergonya que moltes pel·lícules catalanes que han tingut subvenció només s'acabin veient en determinades sales de Barcelona, Girona o Lleida, les tres úniques ciutats catalanes on hi ha sales preocupades pel cinema en versió original. A la majoria de poblacions mitjanes del país, l'exhibició es concentra en els productes de les multinacionals. Si la Generalitat inverteix en la producció cinematogràfica, resulta lògic que intenti rendibilitzar aquesta inversió fent que les obres es vegin. L'alternativa de crear un circuit de sales concertades és clau per assegurar el futur cultural del cinema. Si no es té cura d'aquest circuit, l'únic que acabarà aconseguint la llei és que les pel·lícules americanes en 3-D siguin en català, i això té poc a veure amb la cultura cinematogràfica.