la crònica

Deixar-se sacsejar

Joan Antoni Melé s'està convertint en el paradigma de banquer ètic

En literatura, sobretot en poesia, dins del que anomenem les figures retòriques, hi ha un nom per designar dues paraules de sentit oposat: oxímoron. Per exemple, el trilladíssim «es hielo abrasador, es fuego helado», de Quevedo. Evidentment, de res no serveix que això existeixi si la paraulota queda només a nivell literari, si el concepte –que importa més que la nomenclatura– no el podem aplicar a la vida.

Banca ètica. Vet aquí un oxímoron, pensarà qualsevol que no conegui la persona que em disposo a presentar. «Banca» té unes connotacions vils, pèrfides, i sembla indissociable a la cobdícia. «Ètic», en canvi, és un adjectiu que designa tot allò que fa referència a l'acció moral. La cobdícia està renyida –com a mínim– amb la moral. I com que ens movem en l'àmbit de la vida i no de la literatura cal aclarir l'antítesi. Si existeix una banca ètica vol dir que existeix una banca el motor de la qual no és la cobdícia. Estic parlant de Triodos Bank, un banc que garanteix que només finança empreses i iniciatives que no només són rendibles sinó també valuoses per a la societat. No sé si algun cop us heu preguntat on van els vostres diners quan creieu que estan al banc. Tots sabem que els bancs fan part del seu negoci invertint i finançant projectes amb els nostres diners, que els nostres diners no són –si més no, no tots– físicament a les oficines. Si fóssim ciutadans responsables, ens responsabilitzaríem també de saber on van, a quines empreses i a quins projectes es destinen. Però no ho fem perquè fa mandra. Els bancs no ens ho posen fàcil, tampoc, però si algú aconseguís accedir-hi s'enduria una sorpresa, ben segur. I aquí ve la primera pregunta: de veritat vull que els meus diners financin empreses de material bèl·lic? I la segona: Ara que ho sé, què estic disposat a fer al respecte?

És per això que Joan Antoni Melé és a vegades una persona incòmoda; perquè fa que ens plantegem coses que no ens agraden, que ens obligaran de ben segur a prendre partit, a mullar-nos. Quina mandra, Melé. Però Melé no calla, i a poc a poc s'està convertint en una persona més reconeguda del que a ell segurament li agradaria. Té l'agreujant de saber parlar, de tenir un discurs que sona sincer, ben estructurat, amb un to honest. A Joan Antoni Melé te'l creus, tot i que (o segurament per això) ell només busca sacsejar-te, no convèncer-te. Després de trenta anys treballant en una conegudíssima caixa d'estalvis catalana, a Melé li van oferir la direcció territorial de Triodos Bank a Catalunya i Balears i ho va acceptar. Se'l veu feliç i diu que no necessita diners, que res d'això no ho fa per diners. I te'l creus. Fa conferències i col·loquis sobre la banca ètica i mai no l'he sentit esmentar l'entitat en què treballa. Aquesta setmana ha publicat el llibre Dinero y conciencia. ¿A quién sirve mi dinero? (Plataforma), una crida al ciutadà perquè es responsabilitzi dels seus diners: un ha de prendre consciència que els seus diners són seus, bé que els ha guanyat amb el seu esforç, i que per tant també ha de decidir què s'està fent amb ells mentre el banc els guarda. Ara ja ho sabeu. Podeu tancar els ulls, fer veure que no ho heu llegit, continuar vivint la vostra vida i fugir del nom de Melé i d'aquesta crònica... però ja teniu dins vostre la llavor del canvi.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.