Aixecar acta

Fa un parell d'anys, coincidint amb la Fira de Frankfurt en la qual Catalunya era país convidat, quatre cineastes van presentar la seva visió del país. La peça de Marc Recha tenia un caràcter insòlit, ja que en lloc de lloar les transformacions del progrés intentava mostrar un seguit d'interrogants implícits en l'acció del creixement. El protagonista de la peça era el paisatge, però aquest era vist com un paisatge ferit, en procés de transformació. Semblava com si ara, més que mai, fos necessari utilitzar la càmera per aixecar acta, per enregistrar allò que està veritablement amenaçat i que forma part de la nostra identitat. Petit indi sembla voler donar forma, des de la ficció, als esbossos d'aquella instal·lació.

Recha decideix aixecar acta al voltant d'un paisatge peculiar. El barri de Vallbona, situat al costat del riu Besòs, travessat per la via del tren i l'autopista, sempre ha estat una curiosa porta d'entrada a Barcelona. El paisatge no ha parat de combinar les barraques d'uralita amb els pisos de protecció oficial, els horts amb els edificis apinyats, la natura amb els detritus urbans. Vallbona podria ser l'equivalent perfecte d'aquells espais de la perifèria romana on Pasolini situava els seus ragazzi di Vitta a Acattone. La peculiaritat d'aquest espai no radica, però, en la seva estabilitat, sinó en la seva transitorietat. Tot el que veiem a la pel·lícula està condemnat a mort, ja que la futura estació de l'AVE de Sagrera ho està transformant tot. Per Marc Recha, l'acció de filmar aquest paisatge és una manera d'aixecar acta d'un present en estat de transformació i convertir la pel·lícula en una mena d'espai on és possible, tal com va anunciar Siegfried Kracauer, redimir la realitat física. És a dir, preservar i donar vida a tot allò que està a punt de desaparèixer.

Marc Recha té clar que per donar vida a un món no n'hi ha prou a documentar-lo, sinó que cal convertir-lo en un receptacle d'històries, de ficcions de tota mena, per les quals circulin éssers reals. Al mateix temps que Recha aixeca acta a Petit Indi, fabula i pensa què és el que amaguen les finestres dels blocs de pisos de Vallbona, com es pot posar en relació un món urbà amb determinades restes de la natura. Les diferents hipòtesis han servit perquè la pel·lícula acabi adquirint el caràcter de faula. En un món típicament fronterer, Recha hi situa un personatge fronterer –un adolescent–, acostumat a viure en un món tancat, que intenta lluitar per ajudar la seva mare, tancada a la presó, i intenta viure en un univers altament inestable.

Des de certa perspectiva, Petit indi és una faula sobre la crueltat de l'edat adulta i sobre la forma com es dissipen les innocències de la infantesa. En el món real, les guineus deixen de ser animals plàcids per atacar amb crueltat allò que més s'estima. Recha construeix Petit indi com la pel·lícula més lineal de la seva filmografia, però en determinats moments el simbolisme supera la força d'allò insòlit. Petit indi no acaba de trobar el to adequat quan la faula de l'empresonament i de la crueltat es posa en evidència; en canvi resulta admirable quan del paisatge emergeixen determinats submons –com les colles d'ocellaires o el canòdrom– i quan la possibilitat de reconstrucció de la realitat acaba desembocant en allò insòlit i estrany.