A l'Esther, certament, li passa alguna cosa

Uns dies abans de la seva estrena a l'Estat espanyol, La huérfana (amb títol original en anglès Orphan) va presentar-se fora de concurs en el recent festival de Sitges, en què el film de Jaume Collet-Serra va ser una de les produccions –l'altre exemple més destacat és Infectados, dels germans Pastor– avalades pel fet que representen l'entrada d'alguns directors catalans a allò que encara s'ha convingut a anomenar Hollywood. En una entrevista radiofònica es va preguntar a Collet-Serra què es necessita per tenir aquesta entrada, la qual cosa sembla que encara representa un triomf. El director de La huérfana va contestar que, simplement, es necessita talent. Potser sí, considerant que el talent és com la intel·ligència: n'hi ha de diverses menes. Però, en tot cas, també cal ajustar-se a certes formes de producció (que, pel que fa a la pel·lícula que ens ocupa, es correspon a la d'un baix pressupost) i a certes fórmules i convencions narratives que fan que La huérfana sigui una proposta coneguda, malgrat que, en relació amb el tema de les «criatures diabòliques», presenta una variant força malèvola que no revelarem a aquells que no l'hagin vist. El que ha fet Collet-Serra és un producte industrial que se sustenta en un llenguatge evident que no concedeix gaire marge a la subtilitat i el suggeriment.

D'altra banda, La huérfana també es podria incloure dins d'un grup de pel·lícules que, projectades algunes dins del festival de Sitges i amb diferents desenvolupaments argumentals i, fins i tot, de tractament genèric, revelen una mena de subgènere emergent (i, personalment, espero que fugaç) que inunda el cinema actual i que té com a protagonistes dones obsessionades amb la maternitat que, sigui pel que sigui, s'ha frustrat generant un sentiment de culpa. En el cas de la protagonista de La huérfana, ni tan sols es tracta d'una maternitat absolutament frustrada. Té dos fills, però, això sí, la pèrdua del tercer va precipitar-la cap a l'alcoholisme. Havent superat la relació amb l'alcohol, que a la vegada li ha generat un sentiment de culpa que s'afegeix a la de la pèrdua de la criatura, considera l'adopció una possibilitat de salvació que tornarà l'estabilitat a la seva família. Tan convençuda n'està que, juntament amb el seu marit, decideix adoptar una nena de nou anys, que es diu Esther, a la qual, des del primer moment, els espectadors poden intuir que li passa alguna cosa estranya. A ells els costa força més, sobretot a l'home, que, desconfiant tossudament de la seva esposa pel fet que havia agafat afició a la beguda, es converteix en un dels personatges fonamentals de la història cinematogràfica de l'estupidesa masculina. Tanta estupidesa la pagarà molt cara.