L'extrema dreta s'infiltra al paradís

La ultradreta s'infiltra a les esquerdes de l'Estat providència i la crisi de la socialdemocràcia a tot el continent europeu. La matança a Noruega n'és l'últim exemple. Els fets d'Utoya posen en dubte una vegada més la imatge idíl·lica dels paradisos escandinaus, suposadament dominats per la pau social i la prosperitat econòmica derivada dels hidrocarburs.

Aquesta postal pintoresca, poblada per autòctons fotogènics en paisatges eternament nadalencs, ha tornat a quedar fracturada, vint-i-cinc anys després del brutal assassinat de l'exprimer ministre suec Olof Palme. La realitat és més prosaica que les projeccions dignes d'un conte d'Astrid Lingren. El Partit del Progrés, en què Anders Behring Breivik va militar fins al 2007, es va convertir en les últimes eleccions legislatives, al setembre, en la primera formació de l'oposició al Parlament noruec. Va obtenir prop del 23% dels vots, gràcies a un missatge alarmista contra la multiplicació dels immigrants, que ja superen el 10% de la població noruega.

L'alerta contra la islamització del país, l'estigmatització de tot perfil aliè a la cultura original i la decadència gradual del discurs multicultural són els causants de l'èxit de les formacions ultradretanes als països nòrdics. A banda dels populistes noruecs, ho demostren els Demòcrates del jove nacionalista suec Jimmie Akesson, que acaben d'entrar en el Parlament. I també els Finlandesos Autèntics de Timo Soini, que en les legislatives de l'abril van aconseguir el 19% dels vots, cinc vegades més que en els comicis anteriors. És innegable que, a diferència de l'autor de la matança, són partits amb vocació democràtica i no violenta. Però també ho és que fomenten la radicalització de les bases a través d'amalgames perilloses.

L'èxit electoral espectacular dels populistes nòrdics respon en gran mesura a un discurs lleugerament modernitzat que s'escampa per tot el continent. Igual de patriòtic i euroescèptic, però sense vincles amb els feixismes del segle passat. D'exigir la supressió d'un Estat providència oxidat i incapaç de funcionar igual que en temps recordats amb nostàlgia, l'extrema dreta ha passat a defensar-lo a ultrança, sempre que la redistribució estigui reservada als autòctons. La nova líder del Front National, Marine Le Pen, fa servir des de fa mesos una estratègia similar. El partit, tradicionalment ultraliberal en matèria econòmica, defensa avui els serveis públics com a part de la suposada identitat nacional francesa. La filla del patriarca de la ultradreta francesa també s'ha emparat dels grans principis republicans –llibertat, igualtat i fraternitat— i s'ha convertit en una abanderada del laïcisme, en contradicció amb el passat ultracatòlic del partit, però amb legitimitat retrobada per criticar la islamització de la societat.

L'objectiu és accelerar la transhumància ideològica dels obrers cap als terrenys de la ultradreta. Però també seduir la dreta moderada a través d'un rentat de cara d'un oportunisme inequívoc. Durant el seu discurs d'investidura, Marine Le Pen va anunciar que el Front National tenia vocació de convertir-se en partit de govern i no només en un receptacle del vot de protesta. No és estrany que hi concentri tants esforços: figurar en el paisatge parlamentari suposaria neutralitzar la tendència a demonitzar el partit, institucionalitzar-ne l'existència de cara al futur i obrir la porta a possibles acords amb la dreta moderada, seguint el model de l'aliança segellada entre Umberto Bossi i Silvio Berlusconi a Itàlia.

L'èxit de l'extrema dreta es pot mesurar en funció de la permeabilitat de les seves idees en els programes dels partits tradicionals, que s'han sentit obligats a respondre al malestar d'un electorat que se li escapa, sovint amb vista a reabsorbir-lo.

La cancellera alemanya, Angela Merkel, va reconèixer l'any passat que el multiculturalisme havia fracassat, mentre el president francès, Nicolas Sarkozy, expulsava els gitanos búlgars i romanesos segons criteris explícitament ètnics i l'exprimer ministre laborista britànic Gordon Brown difonia lemes pròxims a la preferència nacional dels ultradretans de Nick Griffin, com ara el lamentadíssim “Les feines britàniques, per als treballadors britànics”. Són reflexos que reapareixen periòdicament a totes les latituds del continent. En especial, en temps electorals, quan sembla que tot estigui permès. Fins i tot alimentar els instints més baixos i després sorprendre's de les conseqüències.