JUAN CARLOS CONESA

ECONOMISTA DE LA UAB

«Apujar l'IVA farà augmentar la recaptació només un 1,7 per cent»

Expert en macroeconomia, la branca que analitza l'evolució del conjunt de l'economia, investiga l'impacte de les decisions polítiques, per exemple apujar impostos, en les finances públiques.

Tan difícil és per als governs saber si s'han d'apujar o abaixar impostos?

–«Partim d'un món en el qual hi ha una distribució d'individus amb diferents capacitats per generar renda. Des d'una perspectiva de benestar social un voldria redistribuir recursos de la gent que té més capacitat cap a la gent que en té menys. Fer això, per al sistema fiscal, vol dir posar impostos progressius. Que qui més renda té pagui una proporció més gran de la seva renda en concepte d'impostos. Aquests beneficis de tenir una distribució de la renda més equitativa a través del sistema fiscal s'han de posar en la balança respecte als efectes negatius de la imposició.»
–Quins són aquests efectes?
–«Als anys cinquanta als EUA el tipus impositiu marginal era del 90%. Això volia dir que, a partir d'un cert nivell de renda alt, de cada dòlar addicional, 90 cèntims anaven a l'Estat. Això implicava que els boxejadors no es volien enfrontar per aconseguir el cinturó de campió mundial de boxa perquè els ingressos addicionals que generaven, pel risc de perdre prestigi, no els compensaven. Quan uns anys després aquest tipus impositiu marginal va caure d'un 90% a un 70% el nombre de vegades que cada any es feia un campionat del món es va multiplicar per tres o quatre. Aquesta és la idea. Un voldria tenir una distribució de la renda més equitativa, però la qüestió és quin és el límit de la redistribució per la via fiscal, tenint en compte els efectes perversos que tipus impositius molt alts tenen sobre l'esforç del treball o sobre les decisions d'estalvi.»
–Si he de treballar més per guanyar menys prefereixo no treballar...
–«No guanyar menys. Si treballar una hora més et representa un augment de recursos disponibles limitat, potser prefereixes a una certa edat jubilar-te i dedicar-te a jugar al golf. Posar tipus impositius massa alts al final significa que no recaptes res. Aquest és l'equilibri, que és molt difícil de trobar. El que faig són models computacionals en què simulem diferents polítiques sobre diferents individus i veiem quin impacte tenen.»
–Podeu preveure què passarà amb la pujada de l'IVA?
–«Tenim un treball de recerca sobre l'impacte d'un increment de l'IVA, amb un aspecte important, que és que aquest augment ha sigut preanunciat. La gent sap que ha de venir i això té un impacte en les decisions dels individus avançant-se a l'increment. Amb les simulacions que hem fet hem trobat que l'increment de l'IVA representa un augment temporal del consum com a resposta al futur augment. Per tant, la inversió disminueix. Però una vegada arribi el juliol hi haurà una disminució del consum i del treball.»
–Del treball?
–«Sí, la quantitat de treball en el conjunt de l'economia.»
–La gent treballarà menys?
–«Així és. Entre un 0,5% i un 1%.»
–Per quin motiu?
–«Pel mateix que et deia abans. Un impost sobre el consum és equivalent a un impost sobre la teva renda. És el mateix que a tu et treguin d'un euro la meitat i et quedin 50 cèntims per consumir o que tu guanyis un euro i llavors hi hagi un IVA tan alt que acabis consumint un 50% i l'altre 50% el paguis d'IVA. Gravar el consum és equivalent a gravar la renda del treball, d'una forma molt regressiva perquè el paga tothom, mentre que l'IRPF és progressiu. El que hem trobat és que l'increment de l'IVA incrementarà la recaptació.»
–La incrementarà molt?
–«Un augment del 2% de l'IVA incrementarà la recaptació total un 1,7%. La recaptació per impostos indirectes s'incrementa un 10% però la recaptació per impostos sobre la renda cau un 1%. En total, l'increment total de la recaptació és d'un 1,7%. És un increment de la recaptació, i en aquest sentit el govern tindria raó, però és insuficient respecte a les necessitats de finançament en la situació actual. I té un efecte regressiu.»

k

L'entrevista completa, al web

www.elpunt.cat

–Hi ha precedents històrics de quines són les fórmules millors per sortir d'una crisi com la que estem vivint?
–«Si hi hagués solucions màgiques, és molt possible que ja s'haguessin provat i aplicat, però no n'hi ha. L'Estat espanyol és un cas especial en el tema de l'ocupació. Hi ha un 20% de persones a l'atur, molt per sobre dels estàndards de la resta de països del nostre entorn. I la raó és senzilla. L'any 1994 es van implementar els contractes temporals de forma generalitzada, amb la qual cosa entre el 1994 i el 2007 hi va haver un boom de l'ocupació enorme. De fet, un 90% d'aquests contractes eren temporals. I ara, amb una crisi, simplement la majoria d'aquests contractes temporals han desaparegut. La dualitat entre un contracte molt blindat, com és el contracte permanent, i el contracte temporal absolutament desprotegit és el que genera que, en resposta a qualsevol crisi o a un boom, els moviments siguin molt més grans.»
–Doncs sí que s'ha fet malament això...
–«Hi ha un grup important d'economistes d'aquest país que consideren que l'efecte pervers d'aquesta dualitat s'hauria d'eliminar. Pensa que també hi ha un altre component. Si un 30% de la força laboral té un contracte temporal, vol dir que ni l'empresari té incentius per invertir en la formació del treballador, ni aquest té incentius per invertir en la formació dins l'empresa, perquè és un contracte que es pot desfer en qualsevol moment, i això és dolentíssim per a l'economia. El problema d'aquesta dualitat del mercat laboral és una cosa que hauria de ser prioritària. De fet, se n'està parlant molt però és difícil que s'arribi a un acord.»
–Aquest és l'únic problema?
–«No. Aquest és el problema laboral, però també hi ha un problema financer, especialment concentrat a les caixes d'estalvi, i hi ha poca voluntat política de resoldre'l. Que les caixes estiguin lligades als poders polítics locals és un gran fre per a una reestructuració necessària per garantir la viabilitat del sector financer. Si el sector financer no funciona, els recursos no arriben als inversors i no es crea ocupació i riquesa.»
–Es podran pagar les pensions en el futur?
–«Espanya és una bomba de rellotgeria demogràfica. La meva generació és la del baby-boom, la més gran en la distribució de la població de l'Estat, els que vam néixer entre els seixanta i els setanta del segle XX. Una generació molt gran, que va patir la massificació de les aules universitàries, la manca de col·legis, taxes d'atur del 50% quan van sortir al mercat laboral... Ara ens enfrontem a un nou repte. Fins ara per cada persona en edat de jubilació hi havia quatre persones en edat de treballar. D'aquí a 25 anys hi haurà dues persones en edat de treballar per una que estarà jubilada, amb la qual cosa alguna cosa s'haurà de fer.»
–I n'hi ha prou allargant dos anys l'edat de jubilació?
–«Ajuda molt perquè, tot i que sembla que no, és bastant. Passar de 65 a 67 anys l'edat de jubilació sense tocar res més significa que la gent es continuarà jubilant als 63 com es fa fins ara. Això no ajudaria gens. Del que s'ha parlat és de traslladar la jubilació del qui ho fa als 63 als 65, i la de qui ho fa als 65 als 67. La idea és que, d'una part, els jubilats cobrarien més tard i, a més, treballarien més temps i, per tant, cotitzarien més temps. Si jo em jubilo als 65 i després cobro fins a la meva esperança de vida, que són els 85, si he entrat al mercat laboral als vint vol dir que he treballat 45 anys i n'he estat vint de jubilat. Si em jubilo dos anys més tard treballaré 47 anys i en cobraré divuit. L'impacte és molt més gran que el que sembla. El sistema de seguretat social es va introduir quan jo era un nen. El meu avi es va jubilar als 65 i es va morir als 68, que era l'esperança de vida d'aquella època. Es buscava que la gent tingués una capacitat de tenir recursos per als últims anys de la seva vida. Ara això s'ha allargat i és bo que sigui així.»
–M'he de fer un pla de pensions urgentment?
–«Vistes les perspectives, hi ha tres solucions. Una és que et toca treballar més que si haguessis nascut vint anys abans, però també viuràs més i amb millors condicions. Per exemple, dos o tres anys més que la mitjana actual. La segona és que, quan et jubilis, en comptes de cobrar un 83% de la mitjana del salari dels últims quinze anys, cobris una miqueta menys, un 70% per exemple, amb la qual cosa un pla de pensions t'ajudaria a compensar la diferència. La tercera és que aquells que treballen, que avui dia aporten un 26% del rendiment del seu treball, n'aportin molt més. Això vol dir augmentar els impostos, i abans parlàvem que els impostos sobre el treball desincentiven.Aquestes solucions tenen avantatges i inconvenients. Però a tots ens agradaria saber ja quina és l'alternativa que faran servir, perquè la meva reacció si em diuen que he de treballar dos anys més és una, però si em diuen que si confiava a cobrar una quantitat en cobraré la meitat, llavors jo em podria fer un pla de pensions... Estem jugant amb el benestar de tots aquells que es jubilaran d'aquí a vint anys.»
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.