Regió d'Anglaterra o regió d'Espanya?

«Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles que l'han lligat a un altre... un just respecte al judici de la humanitat exigeix que es declarin les causes que l'impulsen a la separació.» Aquestes paraules componen el principi i final del primer paràgraf de la Declaració d'Independència dels EUA del 4 de juliol del 1776 i és bo recordar-les quan, el 14 de juliol passat, dos dies després de l'anunci del pla de finançament fet a so de bombo i platerets pels membres del tripartit (amb una utilització partidista i escandalosa dels mitjans públics de comunicació, val a dir-ho), el catedràtic d'economia de la Universitat de Columbia, Xavier Sala i Martín, replicant els tertulians/es d'El món a RAC 1 que intentaven vendre la bondat del nou pla, va sentenciar sense embuts: «Estic fins als nassos de la gent que no és radical. Si els EUA s'haguessin deixat portar pels no radicals, avui serien una regió d'Anglaterra.»

Aquí, a casa nostra, els radicals no tenen ara per ara lloc al Parlament de Catalunya. I així, els no radicals, o sigui, la gent d'ordre, o com ERC, la gent de govern (tal com ha escrit algun articulista en aquest mateix diari), ha pogut dir finalment el que millor els convenia obviant la crua realitat de l'acord i el mateix incompliment de la llei. S'ha fet passar bou per bèstia grossa i tots contents. Diuen que d'ací a tres anys tindrem uns 3.800 milions d'euros més per gastar dels 22.000 milions que enviem cada any a Madrid i no tornen. Això és el gran èxit aconseguit... El xocant de tot plegat és que aquesta xifra hipotètica (que no està escrita enlloc, per cert) no se la creuen ni els mateixos socis del tripartit, com algú ja ha manifestat, ai las!

Malgrat es veia a venir, l'escenificació de la comèdia d'aquests darrers mesos i la manipulació matussera de la informació sobre tot el procés clama al cel. Enmig d'una enrevessada amanida de xifres i de conceptes que ningú no entén, sols ha quedat clara una cosa: la certificació que l'espoli fiscal d'Espanya envers Catalunya –i la resta dels Països Catalans– continuarà com fins ara, si fa o no fa. L'estesa d'una densa cortina de fum per tal d'amagar una nova presa de pèl i l'acceptació vergonyant de la continuïtat de la política depredadora dirigida des de Madrid fa escruixir i ha fet envermellir el més creient.

Del PSC-PSOE, ja ens ho esperàvem tot. D' ICV, ja no ens estranya res. D'ERC... si el president Macià aixequés el cap! Quin paper més galdós el dels seus dirigents! Penso en el llibre-denúncia del conseller Josep Huguet, Cornuts i pagar el beure, escrit fa uns anys. El títol ho deia tot però, curiosament, a l'hora de la veritat ell mateix, des del govern estant, s'apunta a continuar pagant el beure a aquells que li fan portar banyes. Quina paradoxa! Si Macià aixequés el cap...

Els fets, però, són el que són i les paraules queden escrites. L'engany sistemàtic, la incompetència i la fatxenderia ja veiem on ens han portat, i la comèdia del finançament n'ha estat la cirereta del pastís. Estic segur que el futur jutjarà el que està passant com a una de les etapes més tristes i calamitoses de la nostra història recent, i posarà cadascú al seu lloc. Certament hem tocat fons i a partir d'ara caldrà veure quin futur ens espera. Crec que, de moment, una regió d'Anglaterra no ho serem. De tota manera, observant els esforços esmerçats des de la plaça de Sant Jaume perquè continuem sent una regió d'Espanya pels segles dels segles, crec que ha arribat l'hora de plantejar-nos molt seriosament donar un cop de timó per salvar una nau que s'enfonsa i assolir els mateixos fruits que aconseguiren mar enllà uns radicals fa 233 anys.