El desarrelament del bosc
La falta de rendibilitat de l'explotació forestal posa en risc un sector que representa el 60% del territori del país
El preu de la fusta és el mateix ara que fa 25 anys, i en algunes espècies fins i tot es paga menys
La biomassa sembla la millor sortida, però també cal investigació i buscar valor afegit per entrar a nous mercats
Fa anys que el sector forestal va de mal en pitjor: l'explotació dels boscos no és rendible, no hi ha un mercat potent per a la fusta del país, i el sector està estancat i no ha sigut capaç d'adaptar-se als nous temps per competir amb Europa. «El mercat està ensorrat», explica Joan Rovira, secretari general del Consorci Forestal de Catalunya, el sindicat dels propietaris forestals. Aquest problema fa anys que s'arrossega, però el 2009 s'està aguditzant per les conseqüències d'unes tempestes al Landes francès que han posat al mercat milions de tones i que han rebentat preus. Així doncs, cada cop hi ha menys gent que pot viure de l'explotació forestal, i hi ha un abandonament de l'activitat silvícola. «Ara no vivim de la fusta, en malvivim. Volem continuar, però cada vegada és més difícil», explica Joan Garolera, d'Arbúcies, d'una de les famílies silvicultores més tradicionals del Montseny i les Guilleries, mentre que Josep Mataró, silvicultor d'Arbúcies, creu que «ara hem tocat més que fons».
Sense mercat
Tot plegat contrasta amb el consum de fusta de Catalunya, molt superior a la capacitat de generació i que obliga a importar-ne sobretot de països de l'Europa central i de l'est, que s'acaben menjant el mercat intern. El motiu és que per orografia i qualitat de la fusta, aquests països han pogut mecanitzar el procés de tala i reduir els costos de producció fins a extrems inassumibles per als silvicultors catalans, que encara utilitzen mètodes antics. Això ha obligat el sector a vendre la fusta a les indústries amb menys valor afegit, com ara per fer palets, que és on es paga menys. «S'han substituït els usos tradicionals de la fusta per altres productes, i en la fusta de qualitat la que ve de fora és més barata», diu Garolera.
En l'arrel d'aquest problema hi ha també la incapacitat de la indústria local de regenerar-se, d'investigar noves possibilitats. A més, el sector tampoc no ha sabut trobar les sinergies necessàries amb la indústria per buscar noves sortides i donar més valor a la fusta. I mentrestant l'administració s'ho ha mirat tot des de la distància, la mateixa que hi ha entre el bosc i la ciutat. El Consorci d'Espais d'Interès Natural del Ripollès gestiona tots els boscos públics de la comarca, unes 20.000 hectàrees, i en treu unes 2.000 tones anuals. El seu gerent, Esteve Pous, insisteix especialment en el dèficit d'investigació: «És cert que hi ha molta fusta dolenta, però també en tenim molta de bona, sobretot al Pirineu. Ara bé, aquí ningú no s'ha preocupat de donar-hi valor afegit, per exemple per a mobiliari urbà o en la construcció. En la ramaderia estan creant denominacions d'origen, com ara Vedella de Girona, mentre que aquí no hem sabut fer res més que palets.» «Som un país consumidor de fusta; d'acord que a Europa en tenen de més bona qualitat, però aquí també n'hi ha, i el que passa és que tots ens hem acomodat», diu Mataró, mentre que Rovira exposa que «necessitem buscar mercats, invertir en gestió i qualitat, però per això necessitem el suport de l'administració, que no ens posin traves i que ens ajudin a recuperar la competitivitat».
Biomassa, la solució?
Quan es parla de nous mercats, tothom apunta cap a la biomassa com a gran solució de futur. Però la realitat és que a hores d'ara és una energia que encara està en una fase molt inicial al nostre país, i amb una prima per a la generació d'electricitat que no arriba a compensar els grans projectes. Tot i això, és l'esperança a mitjà termini, com a mínim per a la fusta de menys qualitat, i serviria per retirar del bosc tones de massa abandonades, que són un autèntic polvorí per als incendis. I, de passada, perquè el sector pogués continuar treballant. «Calen petits consums repartits pel territori, que donin vida al sector, i els ajuntaments han de veure que posar calderes de biomassa en equipaments és econòmicament i ambientalment viable», diu Pous.
Compensar usos públics
Una altra de les possibilitats en què es coincideix és compensar els propietaris per l'ús públic del bosc. A Catalunya un 60% de la superfície és forestal, i gairebé tota és improductiva, precisament per la falta de rendibilitat. A més, la gestió forestal topa amb una concepció completament urbana i proteccionista del bosc. «La protecció forestal ven molt en el món urbà, amb una visió que el bosc és intocable, quan el que passa és que en deixar de ser rendible està creixent de manera desordenada», afirma Melcior Soler, propietari de les Gavarres i president de la Federació d'ADF del massís. Aquesta funció social –bolets, bicicleta de muntanya, passeig, etc.– del bosc català és ben vista pels privats, que tenen un 80% dels boscos, però creuen que s'ha de compensar. Antoni Farrero, gerent del Centre de la Propietat Forestal –un òrgan adscrit al Departament de Medi Ambient, en què hi ha la Generalitat i les organitzacions de propietaris forestals– també ho veu així: «El bosc té una funció ambiental i social, però també productiva, i aquesta última és la que permet complir totes les altres. I aquests serveis s'han de reconèixer, i compensar econòmicament els propietaris per la seva prestació.»
Perspectives de futur
El que és clar és que el sector va de baixa des de fa més de dues dècades. El turisme rural ha permès a molts propietaris continuar mantenint nets els boscos i explotant-los en la mesura que puguin. Tots coincideixen que per canviar aquesta inèrcia cal primer una unió potent dels propietaris –«cal que anem tots a l'una»–, l'impuls de les administracions per crear mercat, i que la societat es conscienciï del paper del bosc, si no es corre el risc de l'abandonament: «I si el bosc és maco, és perquè es treballa.»
La protecció dels boscos madurs
Una de les iniciatives més interessants sorgides respecte a la gestió forestal és la que fa més de dos anys va començar la Diputació de Girona, que consisteix en la creació d'unaxarxa de boscos madursarreu de les comarques gironines. Es tracta d'una experiència pionera al país, i que consisteix en la protecció de rodals, de poques hectàrees, considerats d'interès, i mitjançant convenis amb els propietaris, siguin públics o privats. Aquests convenis garanteixen que no es talaran els boscos durant un període de 25 anys, i que a canvi es compensa el propietari amb una subvenció equivalent als diners que podria aconseguir explotant el bosc. Fins ara s'ha creat ja una xarxa de 43 reserves, 22 de privades i 21 de públiques; un total de 558 hectàrees. Són boscos madurs, o que es considera que estan a punt de ser-ho, fet que vol dir que es tracta de masses forestals formades per arbres vells, en bona part amb més de 100 anys, i que no han estat explotats durant aquest temps. Això fa que el bosc desenvolupi un cicle biològic complet, i que s'hi desenvolupi una biodiversitat especial, gràcies, sobretot, a la fusta morta. Fa un any, per exemple, es va descobrir una població d'una espècie rara de ratpenat en un bosc d'aquestes característiques. El diputat de Medi Ambient de la Diputació, Josep Maria Rufí, ha destacat que «aquests boscos tenen un interès científic, patrimonial i fins i tot econòmic i turístic a mig termini», i que els convenis amb la propietat per mantenir-los protegits «són el camí a seguir», ja que fins i tot la Generalitat s'ha interessat en aquest model. De fet, s'ha intentat tenir un mosaic amb tot tipus d'espècies –roures, faigs, alzines, pins...– repartits per espais com ara el Ripollès, la Cerdanya, l'Albera, les Gavarres i el Montseny i les Guilleries. Rufí ha explicat que si bé bona part de les partides són per a prevenció d'incendis, aquesta també és una línia d'actuació important, així com la gestió de finques emblemàtiques com ara el Matagalls, que la Diputació va comprar recentment. A més, hi haurà convenis amb grans finques al Montseny, Baussitges (Espolla) i la Vall de Ribelles (Albanyà) amb la finalitat que tinguin un caràcter divulgatiu, científic i turístic.