logotip

Barcelona, ciutat de gats

Associacions sense ànim de lucre s'interessen per la regulació de les comunitats de gats

Hi ha animals que són, per si mateixos, literatura. El gat és, a més d'un animal-literatura, un animal literari. I encara més, un animal d'escriptor: independent, superb i solitari com l'animal humà que es dedica a l'escriptura. Del gat es poden dir poques coses sense temor que algú les hagi dit abans, i millor: Ernest Hemingway va viure envoltat de gats, i els va fer el centre del que probablement és un dels seus millors relats, El gat sota la pluja; Doris Lessing va publicar Gatos muy distinguidos, on fa un recorregut de tots els gats que han estat importants per a ella; Haruki Murakami inclou en les seves novel·les gats que es perden i que es converteixen en el detonant d'aventures oníriques i homes amb la intel·ligència adormida, però que tenen el poder esmolat de comunicar-se amb els gats (un afer empipador per als altres: d'aquí en desprenem que la comunicació felina exigeix un nivell de consciència més elevat i, és clar, més subtil); Baltasar Porcel va deixar una obra amb una gran fauna inclosa, però els gats van ser la seva debilitat, no en va en tenia un munt a la casa d'Andratx. En la seva última novel·la, un dels personatges s'estima més la companyia del seu gat Giocco que la dels seus néts. Fernando Sánchez Dragó, com a fruit del dol per la mort del seu gat, ha publicat Soseki, inmortal y tigre, el relat d'un gat màgic, «com tots els gats». No hi posaria la mà al foc, però molt probablement tots els escriptors abans esmentats signarien aquesta afirmació atribuïda a Mark Twain: «El creuament entre un home i un gat milloraria l'espècie.». La dels homes, s'entén.

I si tant és així, què passa amb els gats a Barcelona? Si ens movem del nucli antic de la ciutat, és veritat que no en veiem gaire, d'abandonats, però només cal baixar cap al mar per veure algunes de les colònies de gats que campen lliurement pels carrers, en un intent fatu de buscar-se la vida. Sovint són comunitats de gats que han estat abandonats, o que han nascut de gats que estaven abandonats, i que l'única cosa que fan és fer créixer la colònia i, per tant, augmentar la competència pel menjar. En aquest sentit cal rebentar tòpics: no és cert que un gat acostumat a viure a casa s'espavili bé al carrer. La majoria mor al cap de poc temps. No m'ho invento, ho diuen associacions autoritzades com El Jardinet dels Gats (www.eljardinetdelsgats.org) o Progat (www.progat.cat). Totes dues s'encarreguen sobretot de les comunitats de gats que viuen a Barcelona: intenten controlar-les mitjançant l'esterilització, els donen menjar, tramiten les adopcions i fins i tot fan campanyes de formació per als ciutadans que els alimenten de manera desinteressada (quin tipus d'aliment és millor, com s'ha de fer per no tenir el veïnat en contra). La seu d'El Jardinet dels Gats és on més els necessiten: a Ciutat Vella, el primer districte de Barcelona a donar suport a aquests tipus d'iniciatives. Allà tenen un recinte idíl·lic, amb arbres carnosos i forts, fullam a terra i aixopluc. Allà campen una quinzena de gats esterilitzats i en les millors condicions possibles esperant que algú els adopti. La feina no és fàcil: han hagut de lluitar amb casos de maltractament i d'abandonament per malalties. A Lola i els peixos morts, Porcel deia: «A l'animal no se'l pot processar: neix innocent com l'home, però, a diferència d'aquest, es manté. Per això pegar a un animal, terroritzar-lo i ferir-lo des dels recursos articulats per la maldat i l'enginy nascuts de la intel·ligència, resulta intolerable.»

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.