Ressò d'un míting a Ascó

Santiago Vilanova (Olot, 1947), periodista i escriptor ecologista, amb qui vaig compartir l'inici del moviment antinuclear a Catalunya, va fer estremir les pedres de l'església d'Ascó, diumenge, davant d'alguns milers d'emprenyats com ell pel nou atemptat estatal –sempre en favor de l'«interès general»– que suposa el cementiri nuclear.

Amb un megàfon a la mà, damunt les escales de la plaça de Missa, jo m'estava al seu costat i veia com, entre la solemnitat i la passió del moment, li anava pujant l'adrenalina llegint el seu discurs. No era per a menys. I és que al poble i la comarca, des de 1974, s'havien viscut alguns moments com aquest. Els vells esperits asconencs de Joan Carranza, mossèn Miquel Redorat i Carmel Biarnés (que escrivia darrere el balconet que dóna a la mateixa plaça), i del miravetà Josep M. Sáez, semblaven sobrevolar els reunits. En Vilanova els va recordar com a «combatents radicals i pacifistes fins al final de les seves vides». Així va ser. Entre la gernació, als fills de Carranza (les noies i Andreu, el novel·lista) i als de Josep M. Sáez (amb el seu fill, també Josep Maria, carrasclet miravetà de les lluites populars de la Ribera), els va caure una furtiva llàgrima.

Enmig d'un gran silenci (trencat per aplaudiments), l'orador va anar desgranant la seva salmòdia, tantes vegades recitada, les mateixes que menyspreada i oblidada. Però aquest cop va ser escoltada, en directe, per alts representants del tripartit, i ahir el seu parlament devia estar a la taula presidencial. Recordà la primera marxa antinuclear, la de 1977, quan «confiàvem que la democràcia posaria fi a l'electrofeixisme», que suposaven els plans energètics, l'entrada d'urani (justament aquests dies fa trenta anys) i l'aigua de l'Ebre per refrigerar les centrals. Tot això ho va beneir el lobby nuclear, és a dir, el Fórum Atómico, la patronal elèctrica Unesa, les cambres de comerç i una Associació de Municipis pròxims a nuclears.

I la qüestió dels residus que arribarien a Ascó: els 300 quilos de plutoni 239, de Vandellòs I, que vindrien de França, 2.000 tones de residus de baixa i mitjana radioactivitat i 160 tones d'alta radioactivitat «que han produït cada any els reactors de Garoña, Trillo, Almaraz, Vandellòs II, Ascó i Cofrents». «Retornar-los a Catalunya –deia– és un insult al nostre poble, molt més greu que el conflicte dels ‘papers de Salamanca' o l'Estatut de Catalunya».

La plaça s'enfonsava. I directe a la jugular d'Esquerra: «Algú es creu que Catalunya pot ser independent gestionant els residus atòmics de tot Espanya?» També al sacrosant principi convergent: «Els polítics com l'alcalde d'Ascó, que volen fer compatible la nuclearització amb el nacionalisme, ens prenen el pèl.»

No s'acaben aquí els greuges: el cementiri «és també un greu risc ecològic i geològic», en relació amb el fet que «els terrenys que s'ofereixen estan ubicats sobre uns sòls d'argila expansiva, amb risc de filtrar aigua i de moviments del subsòl». Vilanova recordà l'explosió –silenciada– d'un dipòsit de residus radioactius, el 1957, a la regió dels Urals, que va contaminar llacs i la vila de Kisthim, a l'URSS, a causa, justament, «d'una filtració d'aigua que va reaccionar amb el nitrat amònic».

La plaça va agafar un tremolor en escoltar aquest passatge. La deducció era òbvia: «Com es pot votar una instal·lació sobre la qual cap dels regidors té la més mínima informació objectiva i independent?» A don José Montilla, com és natural, també li va tocar el rebre: «Com és possible que el nostre President deixi aquesta decisió a aquest Ajuntament, que s'ha convertit en una agència de col·locació d'Endesa i Iberdrola?» Les promeses de «consens territorial», que Zapatero ha oblidat, també van ser-li recordades per aquest volcànic olotí. En fi: «Però, quina mena de polítics ens governen?», va exclamar entre el deliri d'una gent que, per fi, escoltaven algú que els parlava amb un llenguatge que entenien. Precisà l'oposició, d'ell i molts, a l'energia nuclear perquè és una herència d'Hiroshima, perquè és perillosa (Txernòbil, etc.), perquè va ser imposada pel franquisme, perquè destrueix l'autonomia i perquè hipoteca Catalunya a «un model energètic que impossibilita les llibertats nacionals!».

I acabà amb uns versos del gran Joan Oliver (Pere Quart), dedicats el 1979 a la lluita, guanyada, contra les mines d'urani, en els quals deia que «fóra una desgràcia que els parlamentaris de la democràcia esdevinguessin uns negociants».

No gaire lluny, els rostres de Puigcercós i Herrera semblaven indicar: «Aquest ens prendrà la clientela! Sort que no surt gaire en campanya!» I l'orador es posà a plorar amb tot el desconsol del món.