Una setmana en blanc

Destinar la crònica a qualsevol tema que no fos la tempesta de neu seria un absurd intent d'evasió, un esforç inútil. Dilluns passat la quotidianitat es va interrompre i des d'aleshores damunt dels vius i dels morts, dels aturats i dels actius, dels jubilats i dels que esperen ser-ho, es va estendre una copiosa capa de neu. La tempesta i les seves circumstàncies ho han ocupat tot, i a mesura que es passava de l'excepcionalitat festiva a la catastròfica i ens quedàvem sense subministrament elèctric, i sense telèfon i sense aigua, i ja ningú recollia les escombraries a la porta de casa, la nostra civilització baixava uns quants graons. Qui es va trobar de nit abandonat sota la tempesta, amb les carreteres embussades en part per imprevisió governativa i en part per les imprudències i les imperícies pròpies o alienes, descobrint com uns territoris familiars i manyacs podien esdevenir hostils, va fer aquesta regressió de forma molt més ràpida i traumàtica. Han estat, segons els casos, quatre, cinc o sis dies en blanc, durant els quals hem hagut de centrar-nos en la lluita per la supervivència. Desplaçar-nos, escalfar-nos, mantenir mínimament la higiene, vèncer la foscor, proveir-nos dels queviures essencials, tot això que habitualment fem d'esma, sense adonar-nos-en, omplia pràcticament la jornada. Que fàcil és ser elegant i civilitzat quan les circumstàncies són propícies! I que fàcilment sorgeix la bèstia quan no ho són! Les espelmes, les bateries, les llanternes, les bombones de butà, la gasolina, qualsevol estufa no elèctrica, el pa mateix a les poques fleques que aconseguien fer-ne, tot s'esgotava i la frustració de qui quedava a l'escapça amb les mans buides, observant congèneres acaparant davant dels seus nassos, carregava l'ambient de violència, no sempre tàcita. Diuen que a no sé quina gasolinera va esclatar la disputa pels darrers litres de combustible, i que també hi va haver combats, no sé on, entre els membres de la cua desordenada que esperava l'arribava del camió del butà; i que aquell mateix xofer, contemplant l'escena desolat, va relatar que en ruta, com bandolers medievals, l'havien intentat assaltar per robar-li la càrrega. La convivència penja sempre dels fils del benestar i la justícia. Traïts per la tecnologia digital, rumors com els que he esmentat han circulat pels canals tradicionals aprofitant l'animació de festa major que va ocupar els carrers, especialment durant les hores en què les poblacions es van mantenir aïllades. Mentrestant, han esclatat les batalles polítiques i periodístiques de costum, i fins i tot, damunt dels cadàvers de milers de torres de distribució i algunes d'alta tensió, s'ha gosat afirmar que amb la MAT aquestes coses no passarien. Ja els hem vist del dret i del revés, en la situació actual i amb els papers intercanviats, i sospito que ja hem descobert que no és rellevant qui ocupa el govern. Qui veritablement governa les nostres vides està en consells d'administració no electes. Malgrat els encomiables esforços de molts, especialment als municipis, aquí la cosa pública és fràgil, precària i una mica neurastènica i la privada és eficient per obtenir beneficis però una calamitat per oferir serveis.

Però no tot ha estat depriment, també han sovintejat les mostres de solidaritat i hospitalitat i, a més, qui desafiant el fred glacial ha transitat per la foscor africana de les nits, ha pogut observar la meravella nocturna d'un cel lliure del flux lluminós que apaga les estrelles i gaudir d'una oportuníssima perspectiva de la nostra petitesa.