Punts de guaita i ocells

No fa gaire anys que es va trencar la tendència històrica que deia que el millor que es podia fer amb un aiguamoll era assecar-lo. D'associar-los a mals diversos i a terres improductives, les zones humides s'han convertit avui per avui en un dels espais naturals de més valor. Part d'aquesta culpa és dels ocells, que necessiten aquests terrenys per niar-hi, hivernar o simplement fer-hi una parada en els seus llargs viatges migratoris. En qualsevol cas, espais com el parc dels Aiguamolls de l'Empordà, les basses d'en Coll, els estanys de Sils o els cursos fluvials del Ter, el Fluvià o la Muga actualment donen recer a centenars d'espècies, hi estiguin de passada o permanentment establertes, que han augmentat, tant en número com en població. A més, el gran avenç també és la creació d'itineraris, punts de guaita i tallers, que han apropat el coneixement d'aquestes aus a la societat. Aquí ha estat vital la creació i implicació de consorcis, organismes oficials com la Generalitat, ajuntaments, entitats naturalistes i fins i tot particulars, que han adequat els espais per fomentar-hi l'arribada d'ocells, a més de l'observació de manera respectuosa i integrada en el medi.

Però no només se n'hi poden trobar en ambients humits. El Cap de Creus o els diversos hàbitats d'alta muntanya també són punts de guaita interessants. En canvi, és més difícil localitzar les espècies més típiques de bosc o de secà. En el primer cas per falta de recorreguts específics, i perquè algunes espècies més interessants com el gall fer, el mussol pirinenc o bé la perdiu blanca són en zones de accés difícil. I en el segon cas, perquè és un conreu escàs i hi ha molt pocs exemplars d'espècies com l'esparver cendrós o el xoriguer petit, només a la plana de la Selva o de l'Empordà.

L'illa de Ter, de Girona, entre el Ter i l'Onyar, destaca com a ambient aquàtic integrat a dins de l'estructura urbana de la ciutat. Té itineraris amb punts de guaita i, habitualment, diverses entitats naturalistes hi desenvolupen activitats i tallers de coneixement de les aus.

Baixar de Núria pel sender en comptes de fer servir el cremallera és una bona manera per intentar divisar les aus típiques d'alta muntanya, des de necròfags com el voltor o el trencalòs, a la perdiu blanca o el cercavores. El Puigmal o Vallter són altres muntanyes on hi ha una presència més o menys constant d'aquestes aus.

El Cap de Creus, juntament amb les Illes Medes, són els principals punts on s'acumulen les aus marines al litoral gironí. L'època de migració, la primavera i la tardor, són els millors moments per veure els ocells, sobretot des de l'entorn de la punta del Cap de Creus, ja que és un punt idoni per veure moltes de les migracions d'espècies que travessen la península. Les característiques geològiques de la zona, a més, també atrauen un determinat tipus d'aus rapinyaires que s'adapta perfectament a aquest terreny. Amb els anys, el Cap de Creus ha aconseguit mantenir unes poblacions estables de moltes espècies, amb una tendència a l'alça també de les parelles.

L'estany de Boada, a Palau-sator, o les basses d'en Coll, a la platja de Pals, són dels pocs exemples que queden del que havien estat els aiguamolls del Baix Empordà, amb recorreguts visitables. S'hi poden veure espècies típiques d'aquests ambients, però la presència d'arrossars dóna a la zona un valor afegit que també atreu espècies poc freqüents en altres zones humides.

El Centre d'Educació Ambiental de l'Alt Ter del Molí Petit de Sant Joan de les Abadesses organitza diverses activitats de descoberta dels ocells que es poden veure als seus entorns, obertes a diversos públics. Són sobretot aus forestals típiques d'ambients pirinencs i prepirinencs, com tota mena de mallerengues.