«Jet lag» a Lleida
Els vols curts també desorienten. Ahir, empresaris i autoritats de Lleida feien cara de jet lag: de sobte tenien ara al davant la responsabilitat d'aprofitar l'aeroport, vendre Lleida, buscar noves fronteres sense l'excusa de la distància entre la Catalunya metropolitana i la rural
Berlín a les 10.50. Dublín a les 10.50, Londres Gatwick a les 11.05. Lleida a les 11.30. Copenhaguen a les 12.20. Aquestes ciutats eren al llistat de sortides de la T2 del Prat ahir al matí. Els panells de sortides i arribades dels aeroports, d'aparença freda i burocràtica, evoquen en realitat ciutats llunyanes que en aquests panells blaus apareixen envoltades d'èpica, promeses i misteris que resulten accessibles amb només un bitllet d'embarcament. Ahir, Lleida es va incorporar a aquest llistat de destinacions del món. Lleida, que busca des de fa temps un discurs i una èpica pròpies que li doni personalitat en el marc de Catalunya i del sud d'Europa, ja és al panell de destinacions.
Per celebrar-ho, el vol de Vueling 8000 amb destinació a Lleida va reunir 102 passatgers. El vol va sortir de la terminal B de la T2. Aquesta terminal presentava ahir un aspecte fantasmal. Els bars restaven buits, els venedors de les botigues de roba s'avorrien darrere dels mostradors. La posada en marxa de la T1 ha deixat l'antiga terminal a mig gas. Això va estalviar cues als passatgers del vol lleidatà a l'hora de passar els controls i embarcar.
Josep Piqué, l'amfitrió
Una seixantena de periodistes de Barcelona i de Lleida, empresaris i algunes autoritats formaven el passatge, que el comandant de la nau, el pilot de proves de Vueling Osward Foguet, andorrà, assistit pel jove copilot de Bellcaire d'Urgell Marc Rosell, va saludar a les portes de l'avió. De mestre de cerimònies va exercir Josep Piqué, president de la companyia Vueling i exlíder del PP català. Piqué va prendre el micròfon de les hostesses per saludar el passatge i desitjar-los un feliç viatge.
Un país de vint minuts
Va ser feliç però curt. Els 150 quilòmetres que separen Barcelona de Lleida, que és com dir el que separa la Catalunya urbana de la Catalunya interior, es van superar en poc més de vint minuts. El país petit de Lluís Llach. Uns vint minuts que orientats per la imaginació de l'alcalde Jordi Hereu cap a muntanya plantarien la capital sobre les pistes de l'esquí olímpic. Ahir, vist des del cel gràcies a alguna petita clariana que de tant en tant apareixia entre els núvols, de les valls a les Borges el país interior mostrava encara algunes petites taques blanques als camps de les darreres nevades.
Arribats a Alguaire, el pilot va oferir un parell d'acrobàcies sobre la pista abans d'aterrar, mentre els periodistes més fúnebres recordaven com havia estat d'accidentada la inauguració del TAV a Lleida el 2003, amb un tren que no va arribar a Madrid i va haver de girar cua pels esvorancs del recorregut.
Vol curt, repte llarg
Un cop aterrat el que ha estat un dels vols més curt de l'aviació catalana moderna, Lleida va rebre el testimoni aeroportuari vingut des del Prat. Els vols llargs generen desorientació horària, l'anomenat jet lag. Però vols curts com el d'ahir també tenen la capacitat de provocar marejos. Ahir, alguns dels empresaris i autoritats de Lleida feien cara de jet lag. Al davant tenen ara la responsabilitat d'aprofitar l'aeroport, de buscar noves fronteres, de vendre Lleida, de construir una nova èpica sobre el territori. Ja no hi ha l'excusa de la distància entre la Catalunya metropolitana i la rural: només són vint minuts.