El port i l'efecte BCIN

A vegades el subconscient ens juga males passades i ens fa dir allò que realment pensem però que no confessem públicament. Fa pocs dies, el regidor de Cultura badaloní explicava que aquest any que la cavalcada de Reis és retransmesa per TV3, els Reis arribaran en helicòpter a l'Illa Fradera, i no ho faran, com era tradicional, per mar i, per tant, com s'havia establert els darrers anys gràcies a la doctrina de la nova centralitat urbana, el seu punt d'arribada no seria el port. Podia haver dit que és un lloc on hi fa molt de fred a segons quines hores, però va dir allò que pensa: que és un lloc aïllat. Malament rai, si la principal obra de remodelació de la ciutat dels últims anys és vista com un lloc inhòspit. Malauradament és la veritat, i prou que ho saben els restauradors de la zona. La ciutat no s'ha fet seu el port, que és víctima de l'efecte BCIN. Ara potser no ho recordem, però abans que Sacresa construís el parc industrial de les Guixeres, el BCIN era un bolet aïllat en un turó. Els accessos estaven mal senyalitzats i fins i tot algun conseller que hi anava de visita va passar de llarg.

El port és víctima d'una certa desídia política. Una obra reivindicada al llarg dels segles va créixer sense entusiasme polític. Això explica, també, com es va gestionar la societat constructora Marina Badalona SA, participada pel Consell Comarcal, el mateix Ajuntament i per la societat municipal Engestur, que s'integra a Marina com a compte participat en un dels processos d'ampliació de capital. Sovint s'ha criticat que la gestió de la societat va ser personalista i això s'ha aprofitat per carregar fort els neulers contra el que fins que ha esclatat el cas Pretòria era el conseller delegat. Sense entrar en detalls ni en consideracions sobre el procés encetat pel jutge Garzón –que ha deixat en llibertat sense càrrecs l'exconseller delegat tot i que el manté imputat– només apuntar que va ser precisament l'aïllament polític el que va fer la gestió de la societat responsabilitat gairebé exclusiva d'un sol home. L'Ajuntament de Badalona es va desentendre de la gestió de la societat. L'únic interès municipal semblava que era que l'obra no costés ni un euro a les migrades arques municipals. Si a algú no li agradava la gestió de la societat podia fer servir els seus vots per reprovar-la en els consells d'administració. Revisades totes les actes de les reunions, excepte alguna picabaralla dialèctica en les darreres –on la situació havia arribat a un cert punt d'insostenibilitat–, la gestió del conseller va ser aprovada per un ampli consens, amb comptades excepcions en forma d'abstencions. O les coses s'estaven fent bé o a ningú li importava el que es feia.

Ara s'enceta una nova etapa, en què es recolliran els fruits d'algunes de les gestions fetes en aquesta darrera època. Ja hi ha molta obra iniciada, fins i tot malgrat la indefinició política respecte del canal. El fet que Engestur i Marina Badalona comparteixin gerència és un senyal que l'alcalde Serra vol implicar-se, ara sí, en el projecte, posant-lo en mans dels seus homes de confiança, tot i que hom pot arribar-se a preguntar si no hauria estat millor que hi hagués dos gerents diferents; tenint en compte el volum d'obra que encara ha d'administrar la societat gestora del port. També caldrà comprovar quina solució s'acaba trobant als contenciosos que separaven la societat mercantil –obligada a aconseguir certs resultats– de l'administració municipal, com és el cas d'una disputa pendent sobre un pagament de l'impost de béns immobles. Les desavinences personals i de famílies polítiques també havien enverinat molt certes situacions. Tant de bo al final tot el remenament serveixi perquè els polítics locals es creguin, de debò, el projecte del port (inclòs el canal, és clar...).