«Encara vivim en el model de nous rics»

–«Sempre, perquè l'urbanisme és una constant reflexió sobre les conductes i les relacions humanes i d'activitats amb el territori. I ara és un moment especialment interessant, perquè vivim uns canvis estructurals. Moltes formes de fer, reflexions que s'aguantaven amb una estructura social, econòmica i ambiental d'uns anys enrere ja no s'aguanten, i és el moment de fer un nou esforç per tornar a reflexionar sobre aquests canvis i com traslladar-los a l'urbanisme. I crec que, per sort, no tornarem al model on estàvem.»

–«No. Vaig viure canvis importants, el 92 per exemple, però mai de la intensitat que hi ha ara, perquè estan afectant totes les estructures fonamentals dels nostres sistemes de relacions. Els últims anys hem aportat a l'urbanisme la cultura de la sostenibilitat i el medi ambient, valorem el medi i el paisatge com un valor patrimonial que incorporem a uns plans que ordenaven només el que es podia fer sobre el territori, i el valor que això tenia. Però és que, a més, ara algunes de les potes en què se sustenta el sistema econòmic, com el turisme i la construcció, estan trontollant. En turisme, el model de sol i platja no porta enlloc, i hem d'evolucionar.»

–«Perquè és una mamella que encara raja, i hi ha molta gent que s'hi manté. Però a les comarques gironines també hi ha molta gent que fa molts anys que estan fent una aposta pel turisme de qualitat, i gent que ha generat pensament i que han ajudat a incrementar la consciència. Fins i tot estructures com Lloret, pensades en un model anterior, estan fent l'esforç de reciclar-se.»

–«Estem en un crack, i això ha de tenir conseqüències en l'urbanisme. Els últims anys hem construït molt més del que podíem consumir, perquè era una roda que era un negoci molt productiu. Tota l'estructura de base, com preu del sòl, preu final de l'habitatge, ha estat fora de lloc. Hem estat en un moment on hi havia molts habitatges, però moltes dificultats per accedir-hi d'una part de la població, i això és una cosa que no funciona.»

–«L'urbanisme no és més que un mirall on ens reflectim com a societat. Qualsevol proposta urbanística serveix per veure qui som: algunes posen més l'èmfasi en eixos com l'ambiental, o l'econòmic, perquè aquella societat valora més un d'aquests aspectes. I col·lectivament encara estem en el model dels últims anys de nous rics, de viure per sobre les nostres possibilitats. Els canvis no són senzills ni ràpids, i tots aquests anys hi ha hagut una aposta política en què el valor econòmic del territori s'ha mantingut i ha prevalgut sobre altres. I hem de tenir en compte que venim d'uns planejaments anteriors que generen una sèrie de drets sobre la propietat de les persones. La dèria de construir més ha estat molt ben vista, però ara tenim un parc d'habitatges nous que sumats als que ja teníem de segona mà i rehabilitacions dóna una xifra més que suficient per cobrir les demanes en creixement de població dels propers 15 anys. Sempre hi ha d'haver una oferta per sobre de la demanda, però és que ara tenim una demanda que no pot accedir al producte per temes financers, i una oferta molt per sobre de les necessitats actuals.»

–«No, de tots plegats, perquè els constructors construeixen sobre allò que les administracions planifiquen. El promotor el que fa és edificar on legalment pot edificar i de la manera que pot fer-ho.»

–«D'acord, però aquesta és la norma. I aquí, comparat amb València o altres llocs, som bastant seriosos. Una altra cosa és que hi hagi un planejament que permeti edificar en zones on seria impensable. És pervers assenyalar la responsabilitat als uns o als altres, perquè és una responsabilitat col·lectiva. En el moment en què una part important de la societat creia que era millor tenir dues cases o dos cotxes, això provoca unes transformacions en el territori que, si les mirem fredament, veurem que ens hem passat molt.»

–«Sí. En aquest país s'ha construït més en l'època democràtica que al llarg de la seva història, també pel creixement i les expectatives que hi ha hagut. La qüestió és que hem cregut, moltes vegades de manera perversa i intencionadament per part d'alguns sectors i polítics, que aquest creixement tan brutal era indefinit. Moltes veus hem dit que això no s'aguantava, que hi havia d'haver un moment d'inflexió en aquest procés. Ara ja ens plantegem si hi ha d'haver decreixement. Estem en aquest procés, perquè hi ha moltes vies que van coincidint amb una nova cultura de relació entre nosaltres, i amb el territori. I això no passa de la nit al dia.»

–«Més que marxa enrere, posar el fre. Per exemple, hi ha una cosa que ara a vegades es critica i que crec que es valorarà en el futur. Són els planejaments territorials que estem fent actualment. Tenen molts forats i buits per definir, però introdueixen un element nou, i és que fixen les condicions de creixement dels pobles i ciutats, en funció de determinades característiques. La majoria de municipis podran créixer com a molt un 30% sobre el que tenen construït ara mateix. Això és una reducció importantíssima, perquè som hereus d'una realitat, i els planejaments de fa anys, per exemple els dels 70, preveien uns creixements molt superiors. Hem d'entendre que hi ha una evolució contínua, i els canvis importants no es fan de la nit al dia. El que hem de fer és anar incorporant col·lectivament noves formes de reflexionar sobre el territori. Dono una gran importància a la participació ciutadana, som grandets i hem de ser coresponsables en la presa de decisions de models de ciutat del futur. Hi crec molt, però tinc una gran decepció de com s'està portant, perquè l'administració intenta minimitzar aquests processos, i molta gen quan hi participa ho fa per problemes particulars. Però crec que avançarem. El sentit comú em fa pensar que hi ha canvis que provocaran aquestes noves formes de relacionar-nos, i això es reflectirà en definir com han de ser les nostres ciutats i els nostres pobles.»

–«D'això de Salt el que valoro és el coratge polític d'un ajuntament, govern i oposició, que comença a buscar alternatives a una situació que provoca disgregació, falta de cohesió social... Però el problema de Salt no és l'urbanístic, l'urbanisme és només un mirall, i amb la intervenció urbanística no resoldrem el problema, sinó que s'ha d'acompanyar d'altres mesures. L'urbanisme no fa polítiques, és un instrument per fer polítiques.»

–«Neixen arran d'una llei del Parlament del 95. El problema que tenim al país és que venim d'una cultura urbanística on la peça important és la petita, la del municipi. I la suma de les peces petites més les planificacions sectorials de carreteres, etc. són les que fan el mapa de la planificació de Catalunya. Ningú fins ara ha posat en relació aquestes peces, i s'ha agafat els municipis i s'ha vist coses en les fronteres que grinyolaven. Per exemple, la protecció dels grans sistemes naturals no es pot fer amb peces petites. Per això hi ha d'haver una reflexió que superi l'àmbit petit del municipi, i per un problema polític en aquest país no ha interessat fer-ho durant moltíssims anys. Per exemple, els plans directors del sistema costaner han permès apartar dels processos urbanitzadors una franja importantíssima del litoral. Això forma part d'una reflexió del territori que crec que és necessària i que afecta tres grans àrees: el sòl no urbanitzable, les infraestructures de mobilitat i les ciutats i pobles com es relacionen entre si i com han de créixer.»

–«Les coses quan arriben mai arriben tard. Darrere nostre en vindran molts, i d'aquí a 50 o 100 anys veuran el que hem fet. Nosaltres estaríem encantats que als anys 50 o 60 haguessin fet una reflexió territorial, perquè això hauria canviat tot el que ha passat els últims 25 anys.»

–«Ha d'escoltar. L'arquitecte i l'urbanista som un instrument d'aquells que tenen representació i que diuen cap on han d'anar les coses. En tot cas, el problema de l'urbanisme del futur està en el fet de si col·lectivament som capaços d'intervenir en els processos de decisió. No sé com serà aquest urbanisme, però segur que hi ha coses que canviaran. La peça petita ha de deixar pas a una peça més gran, per exemple en tema de transports. Els plans territorials diuen que els polígons industrials ja no poden ser de cada municipi, han de ser comarcals o supramunicipals. I això és un canvi important de futur. És lògic que cada poble tingui piscina coberta o el seu teatre? Potser el que cal és donar contingut al que tenim, traient-ne profit amb un sistema de mobilitat més adaptat.»

–«L'hora del tren va arribar fa molt de temps, el que passa és que no en fem cas perquè són més rendibles altres alternatives. Però el tren és bàsic, no només per a passatgers, sinó també per a mercaderies, perquè no té sentit l'energia que gastem per construir més carreteres i llavors en el trasllat. Tots hem acceptat que la mobilitat és individual i en cotxe, i per moure't per la demarcació forçosament has d'agafar el cotxe.»

–«Encantat d'haver-ho fet i encantat d'haver-ho deixat. Crec que tots hem de tenir un component social i aportar al col·lectiu. Una de les formes de fer-ho és la política, que té molts atractius: compartir formes diferents de pensar per abordar temes comuns, per exemple. Però l'estem portant per camins on s'imposa l'interès de partit per sobre el polític, i és un error. La batussa està instal·lada i això és un insult a l'intel·ligència de les persones, i crec que bona part del rebuig a la política és per això. Del que es tracta és d'intentar fer avançar idees, i sempre vaig buscar l'acord amb l'equip de govern. Per exemple, en la meva etapa vam plantejar el tema d'avançar en sostenibilitat i l'Agenda 21. Molts s'ho van prendre a broma, i el fet que l'Ajuntament digués que sí va fer que es pogués avançar més ràpidament. Cal entendre la realitat en la qual vius, i que la relació amb les persones sigui al més cordial possible, amb respecte per aquells que no pensen com tu, intentant entendre el perquè de les seves raons. Per mi la falta constant de respecte és una agressió difícilment tolerable.»