La destrucció massiva

Roland Emmerich no n'ha tingut prou destruint la terra i massacrant-ne els habitants en els seus anteriors films (recordem El dia de demà, Godzilla i Independence Day), que ara hi torna amb una altra superproducció del gènere catastrofista en què no se salva ni l'apuntador.

En aquesta ocasió l'apocalipsi definitiu (el cinema n'és ple) es fa realitat el 2012, data marcada en el calendari maia com l'arribada de la fi del món. Data precisa en què està emmarcada aquesta espectacular superproducció que no té cap altre objectiu que aplicar el més difícil encara en el camp dels efectes visuals.

I és que argumentalment no hi ha res més, a banda d'un reguitzell de personatges sense rerefons psicològic (un escriptor separat i amb fills, la seva exdona, un profeta radiofònic tocat de l'ala o el científic de torn, entre altres...) que fugen o moren en l'intent de salvi's qui pugui de tanta calamitat.

El resultat no és res més que una combinació letal d'erupcions volcàniques, glaceres que es desgelen, terratrèmols, tsunamis, tornados..., és a dir, un encadenament de catàstrofes naturals d'allò més impactants que no fan res més que arrasar la faç de la terra. Tot un espectacle de destrucció massiva orquestrat per aquest obsés en la matèria que és Roland Emmerich, que ja ha aconseguit filmar «la més gran pel·lícula catastrofista». Bé, fins a la pròxima.