Una història d'infelicitat

Malgrat guanyar l'Oscar per No es país para viejos, els germans més avinguts (i talentosos) de Hollywood, Joel i Ethan Coen, s'han hagut de conformar amb un pressupost ínfim per tirar endavant la que sens dubte és la seva pel·lícula més personal i autobiogràfica, Un tipo serio. Sense actors coneguts, han elaborat una comèdia negra a l'estil de Fargo i El gran Lebowski que esdevé una caricatura delirant dels jueus nord-americans que ni les de Woody Allen.

Els anys seixanta i una comunitat jueva dels suburbis de Minneapolis (Minnesota) on ells van créixer són el marc d'aquesta història sobre la infelicitat (els Coen sempre diuen que «la infelicitat aliena està plena d'humor», i així ho demostren contínuament en la seva obra) d'un professor de física, Larry Gopnick (Michael Stuhlbarg), que veu com una sèrie de desgràcies comencen a afectar (i canviar radicalment) la seva existència, fins aleshores quadriculada.

La crisi existencial s'enceta quan la seva dona el deixa per un altre, el seu germà aturat s'instal·la perennement en el sofà de casa, la seva filla li roba diners de la cartera per fer-se una operació estètica i el seu fill té problemes de conducta a l'escola jueva. Per intentar recuperar l'equilibri no se li acut res més que demanar consell a diversos rabins.

Que lleig que és riure's de les desgràcies dels altres, però que divertit és fer-ho quan t'ho expliquen els Coen.