«Els americans no saben fer amics»

–«Doncs hi ha moltíssimes coses, algunes de no tan harmonioses. Els Estats Units són un país que et rep amb els braços oberts, amb uns veïns que et porten un pastís de poma, amb uns gossos obedients que no borden..., però a sota de tot això hi ha abandó, individualisme, garatges plens de coses inservibles i una societat que viu sota la por després dels atemptats terroristes i que per això accepta cedir part dels drets civils.»

–«Tenim dos nens, que ara tenen 9 i 15 anys i que en tenien 5 i 11 quan hi vam anar. Gràcies als fills et relaciones més ràpidament, vas a les cases dels altres nens, als aniversaris..., vas al metge, et relaciones més amb la societat, i això te'n dóna una visió més pràctica.»

–«Imagino que hi ha coses que per a ells són molt quotidianes però que sobten. Per exemple, les distàncies que mantenen, el seu espai vital que és més o menys d'un metre quadrat al voltant de cada persona i que no es pot violar. A les cues has de deixar distància, al metro no et toques ni que sigui hora punta. L'altre aspecte sorprenent és el gran individualisme i la poca pràctica que tenen els americans a l'hora de fer amistats. No en saben, són una mica gamarussos.»

–«Només d'arribar et trobes notes penjades a la porta, de la perruqueria que ho fa millor, de la sabateria més propera, del centre comercial on pots anar, d'on pots trobar la biblioteca del barri, i aquestes coses.»

–«No. Rebre el veí amb un pastís de poma és una norma de bona educació, i ells compleixen totes les normes. En aquest sentit, hi trobes caliu. Allà acostuma a nevar força, i recordo que la gent s'organitzava i tocaven el timbre per si necessitaves queviures.»

–«La pressió és molt gran perquè et truca el cap de la policia del comtat i et diu: ‘Hola, veí, sàpiga que estem per vostè i que si ens necessita ens trobarà, i, si vol, pot fer un donatiu pels nens orfes de la policia.' És una mena d'impost. No t'hi obliguen, però t'hi sents obligat. Nosaltres, però, no en vam donar mai. Ens fèiem el despistat amb el nostre accent estranger.»

–«Això els va passar a uns amics nostres. Allà les normes són les normes. Has d'ajudar els veïns, però també pensen que denunciar-los és una manera d'ajudar-los.»

–«Sí, vaig trencar una llança a favor de les famílies viatgeres. És molt enriquidor, coneixes una altra cultura i fins i tot hem fet el llibre amb la meva dona. Ella s'ha encarregat de la part més social i jo de l'experiència de cobrir durant dos anys l'ascens de l'Obama. Per als nens també ha estat fantàstic.»

–«Dons sí. És un tòpic. Ha estat dur mirar de completar a casa l'educació dels nostres fills. No ens agradava gaire, la veritat, el tipus d'ensenyament dels Estats Units. Per exemple, no compta per a res l'alimentació: mengen massa pizzes i hamburgueses i cocacoles. També prediquen un individualisme absolut: els nens no poden trobar-se espontàniament per jugar als parcs, no ensenyen a portar-se bé a taula, a cedir el pas a la gent gran..., totes aquestes coses que aquí, a Catalunya, són importantíssimes. L'oratòria, la declamació, és una assignatura escolar, però les normes de conducta no existeixen. Per això tenen el pit tan sortit i la barbeta tan aixecada.»

–«En l'aspecte polític i econòmic i d'interessos geoestratègics, els Estats Units i Israel estan molt lligats, però, com a societats, són la nit i el dia. A Israel ningú et rep amb els braços oberts, ningú et porta pastissos a casa, l'ensenyament és molt dur, no es premia gratuïtament els nens... Són molt més secs, estan acostumats a patir i a lluitar. Homes i dones fan tots el servei militar obligatori i, tot plegat, deu fer que siguin més aspres amb els forasters. Als catalans, a més, ens miren una mica de reüll. Saben que Catalunya és molt propalestina, i el primer que em van dir quan els vaig anunciar d'on venia va ser: ‘Ah, de Barcelona! On munteu les manifestacions contra la Noah, oi?»