«L'audiovisual és existir com a país»

–«Als anys trenta, Catalunya, des de tots els punts de vista es reconeix, es fa gran, aspira a tot. Quan avui es parla que vivim l'era de la fragmentació de l'audiovisual, s'ha de recordar que el món als anys vint i trenta ja és audiovisual: hi ha ràdio, cinema, televisió. Si no audiovisualitzes la teva realitat, no existeixes. Si no et veuen, no existeixes, i per això la televisió és la metàfora del país als anys trenta, quan Catalunya és un país avançat que vol veure i que el vegin.»

–«Correcte. Hi havia el cinema, la ràdio i el que havia de venir és la televisió. Quan neix la ràdio a Catalunya, el 1924, amb Ràdio Barcelona, de seguida veuen que el pas següent és la televisió. Com està recollit en el llibre, a la Catalunya dels anys trenta s'està socialitzant la idea de com ens canviarà la vida amb la televisió. Era el pas següent, que queda truncat no només per la guerra –la guerra és el tret final– sinó sobretot pels fets d'octubre; realment són el primer truncament del somni televisiu.»

–«Sempre s'ha dit que el president Macià és el primer president de la imatge, i en el llibre explico una cosa que és poc coneguda: Carner Ribalta, que era la mà dreta de Macià, es queda als Estats Units i treballa per la Paramount. Quan es proclama la República, el president Macià el crida amb la idea de desenvolupar tota una indústria cinematogràfica. En aquest moment és quan Carner Ribalta literalment intenta crear un Hollywood català. Fent vincles amb avui en dia, a Barcelona hi ha Catalunya Films Comissions. Però la idea ja hi era als anys trenta: tenim Pirineus, tenim Costa Brava... Fem com els americans, Catalunya pot ser plató. Des d'un punt de vista polític es té clar, però el problema és que la República és un autèntic dragon khan. El que vull explicar és l'intent de posar en marxa una indústria audiovisual catalana, i de fet el 1934 es crea la societat televisiva en la qual ha de participar la Generalitat, però, és clar, en el seu dia a dia, la República està lidiant amb moltes coses. Qui es va adonar del poder real de la televisió va ser l'Alemanya nazi de Hitler, que fa les primeres emissions de televisió el 1935 i el Berlín de l'època estava cablejat. En aquest moment és quan neixen els dos models que hi ha ara: el privat i el públic. L'Alemanya nazi, Anglaterra i França aposten per un model públic, i els nord-americans aposten pel privat. I a Catalunya, l'embrió, que és Ràdio Barcelona, després RAC, és privat.»

–«La Segona Guerra Mundial atura el desenvolupament televisiu excepte els Estats Units perquè no hi va caure cap bomba. I al règim franquista no li va interessar la televisió fins que Fraga, com a ministre d'Informació i Turisme als anys seixanta, se n'adona. Però ja el 1948, Philips fa aquí les primeres demostracions perquè considera que el millor lloc per desenvolupar la tele a Espanya és Catalunya.»

–«És com ara. Els catalans s'adonen que aquí s'hi juguen les garrofes. L'audiovisual serà existir o no existir com a país; significa identitat. En l'Estatut de Núria ja es preveia, però va ser retallat del 1932 quan el van estar negociant a les Corts; els espanyols ja se n'adonen i hi posen entrebancs.»

–«No és un llibre sobre la televisió, és un llibre sobre la història del país. I no es pot explicar el projecte televisiu sense una societat que té ganes de veure molt mes enllà. És com un tràveling. I està fet des d'un punt de vista novel·lat encara que tothom sap el final de la historia, perquè el que importa és el tràveling, la panoràmica; descobrir aquest país que després ha quedat absolutament invisible. I és aquesta la paradoxa cruel i mortífera: per a un país que tenia ganes de veure-ho tot i veure molt més enllà, l'autèntica injecció letal és que queda condemnat a la invisibilitat. I que aquests fets quedin inèdits.»

–«La gran tornada és TV3. Però cal vindicar que als anys trenta Catalunya té un ecosistema comunicatiu propi. El problema que té Catalunya és que no s'ha sabut explicar, i no ens hem explicat perquè el país va desaparèixer durant més de quaranta anys. Però ara està surant.»