La tele és del poble

El 27 d'abril de 2007, a la serra de Carrasqueta, a Xixona, feia un dia desagradable i plujós. Però unes 300 persones van pujar fins al repetidor de TV3 per impedir que els funcionaris el tanquessin. Un Guàrdia Civil li va comentar a una periodista: “Això vol dir que no podrem veure Ventdelplà?” L'anècdota serveix per il·lustrar una obvietat: Les televisions públiques se les inventen els polítics però són els espectadors els que se la fan seva. És una relació gairebé familiar; no només perquè presideix el menjador de casa, sinó perquè li parla amb la seva llengua i de les seves coses. I és aquest poble el que no entén d'argúcies polítiques, de campanyes electoralistes ni paranys legals i no comprèn com és que des de Sueca, Cocentaina, Morella o Borriana no es pugui veure l'últim gag de Polònia o la crònica del temps d'en Tomàs Molina. Bé, sí, ara hi ha internet. Però la pantalla de l'ordinador no s'ha fet estimar; no té el caràcter d'hàbit familiar, és individual. I encara és més inconcebible que, quan internet ha desfet fronteres, n'hi ha que encara pensin a imposar límits.

TV3 va perdre la veu al País Valencià. I quina cobertura n'ha fet? Ahir es va esplaiar en el Telenotícies i en el 3/24 –el mateix que hores abans de l'apagada deia que les emissions tenien els dies comptats– i en Els Matins d'en Cuní. Però el dijous en el TN Vespre –l'última cosa que van veure els televisors de Sueca, Cocentaina o Borriana–, se'n va fer una minsa referència, ni un vídeo van preparar. Fa dies que un espot famós predica el que tenim. És més preocupant que cada vegada tenim menys.