TV3 en territori hostil
Malgrat la gran mobilització social dels valencians per una televisió en català, la persecució de TV3 ha estat una constant en els últims 25 anys
El primer veto a TV3 va fer estendre l'avidesa per captar la televisió catalana pertot
Acció Cultural del País Valencià (ACPV), propietària dels repetidors de TV3 que dijous a la nit van deixar d'emetre el senyal a causa de la pressió del govern de Francisco Camps, celebra en 2011 els 40 anys, un aniversari que ha quedat entelat a causa de l'apagada de les emissions, l'estendard de l'entitat presidida per Eliseu Climent durant l'últim quart de segle.
La presència de TV3 al País Valencià no es va maquinar sobre la moqueta dels despatxos oficials, sinó a còpia de tenacitat i de voluntarisme, com el que va exhibir del grup de radioaficionats de Sueca que en 1985 va instal·lar, per primera vegada, un repetidor que captava el senyal procedent del Mont Caro.
TV3 ja funcionava des de feia dos anys a Catalunya i, al País Valencià, hi havia fam de televisió en català; s'acabava d'aprovar la llei d'ús i ensenyament del valencià (1983), que obria la porta gran a la llengua en l'escola, una fita històrica.
En començar les emissions, de seguida van venir els problemes. La delegació del govern al País Valencià va fer tancar aquella instal·lació de Sueca però no va aconseguir sinó estendre l'avidesa per captar la televisió catalana pertot arreu.
A aquesta missió difusora, s'hi va aplicar ACPV que, primer, va posar els seus serveis jurídics a disposició dels radioaficionats de Sueca i, després, va començar una campanya de recaptació de fons entre els seus socis per crear una xarxa de repetidors a tot el País Valencià amb abonaments de 1.000 pessetes. L'èxit va ser aclaparador. L'entitat va recaptar 150 milions de pessetes (1986), que van permetre sufragar la compra de terrenys, torres i equipaments.
El primer conflicte de consideració va tenir lloc en 1989, amb l'aparició del Canal 9. La televisió valenciana va ocupar les mateixes freqüències que ACPV havia assignat a TV3, tot aprofitant que les antenes del 95% de les llars estaven encarades cap a aquesta franja per poder veure la cadena catalana.
El ministeri de l'Interior, amb José Barrionuevo al capdavant, va fer precintar els equips, però ACPV es va rebel·lar amb un argúcia tècnica i va canviar les freqüències a una posició diferent de la que fins ara ocupava el Canal 9. Aquella jugada li va costar una multa de 20 milions de pessetes, rebutjada finalment per un jutjat.
Amb el PP a dins de la Generalitat des del 1995 i en l'etapa de la presidència d'Eduardo Zaplana, el conflicte es va centrar en la retransmissió del partit de la lliga dels dissabtes. Durant una temporada els tècnics del Canal 9 van interferir l'emissió de TV3 durant els partits, que també oferia la televisió valenciana.
Aquella situació es va resoldre amb un pacte tàcit pel qual ACPV va acceptar canviar el programa de TV3 pel del Canal 33 mentre es jugaven els partits. En perspectiva, les desavinences entre Zaplana i ACPV semblen un joc si s'observa el que ha passat després.
En 2006, amb l'aparició de La Sexta, el ministeri d'Indústria de José Montilla va adjudicar a la cadena de Jaume Roures les mateixes freqüències analògiques per les quals emetia TV3 al País Valencià. Per aquest fet, ACPV no s'hi va oposar i va optar per traslladar-se a l'espectre digital, el principi de la fi.
A la primeria del 2007, quan faltaven pocs mesos per les eleccions a les Corts Valencianes, i amb Camps com a president, el PP valencià es va obstinar en la desaparició absoluta de les emissions. Per a aconseguir-ne el propòsit, va utilitzar artilleria jurídica i administrativa de gran abast. Al cap de quatre anys de l'inici d'aquella ofensiva, amb victòries i derrotes parcials per tots dos bàndols, TV3 ja és història, almenys ara com ara. Ni les ofertes de reciprocitat de senyals de la Generalitat de Catalunya ni la ILP Televisió Sense Fronteres no han estat garantia de res; ACPV s'encomana a la justícia.
