Tres de cada quatre pacients que s'estan a al unitat de cures pal·liatives tenen càncer, una bona part de pulmó, mentre que el 25% restant són pacients geriàtrics, amb patologies com ara insuficiència cardíaca o demències. «Han lluitat contra la malaltia» fins que ha arribat el punt que «no es poden curar», explica la doctora Montse Guàrdia. És en aquest moment quan poden rebre les cures pal·liatives l'objectiu de les quals és controlar el dolor, així com altres conseqüències com ara l'ofec, i sobretot «donar confort i qualitat de vida» en el procés cap a la mort. És una situació que dista força de la de fa vint anys, quan els tractaments autoritzats eren més aviat escassos. Ara, la principal demanda de familiars i pacients és «no patir» a nivell físic i, de fet, Guàrdia constata que hi ha «més por en el patiment que en la mort».

Tot i el treball de l'equip que integren la mateixa metgessa, infermeres, treballadora social, psicòleg i nutricionista, el patiment psicològic és més difícil de controlar. Amb tot, la doctora Guàrdia afirma que sempre cal deixar una porta oberta a l'esperança, encara que sense enganyar el pacient, perquè sinó la vida no tindria sentit. Els professionals han de guardar un equilibri entre el que vol el pacient, que se situa en primer terme, i el respecte al desig de la família de no informar-lo sobre la seva situació real si es dóna el cas i, sobretot, si conserva el nivell cognitiu. La família té, doncs, un paper important. Cada cop són més les que opten per l'ingrés a la unitat, sobretot a causa de la feina, com ho demostren les xifres des de l'obertura del sociosanitari Francolí: l'any 2007 hi van ingressar 135 pacients, 177 el 2008 i 194 fins a l'últim dia d'aquest mes de novembre. Tot i això, Ignacio Tomàs, que és un dels metges de l'equip PADES que també integren una infermera i una assistent social, explica que el fet que el malalt estigui a casa o ingressat no només depèn de la voluntat de la família, sinó també de la seva «capacitat» de l'entorn, ja que no tothom està preparat per fer el que cal fer, com ara les cures o l'atenció a la higiene. Així, la feina del PADES està «encarada a ensenyar a le famílies les tècniques i les cures que ha de rebre la persona, donar-los suport, ajudar-los que puguin parlar entre ells i avançar-nos als problemes perquè la família els afronti sense claudicar». Tomàs detalla que «cada família és un món» i en situacions d'aquest tipus «surt el millor i el pitjor» de cadascú.

L'atenció no només es presta al pacient, sinó també al seu entorn més immediat, ja que durant el procés hi intervé el psicòleg i la treballadora social. «Després del desenllaç fem un seguiment del dol patològic», que depenent de com ho assumeixi cada persona pot durar més o menys», diu Guàrdia.