Els casos de diabetis infantil augmenten un 3% cada any

La diabetis tipus 1, la que obliga les persones que la tenen a administrar-se insulina, avança a passos de gegant entre la població infantil. A Catalunya i països del nostre entorn, el nombre de casos augmenta a raó d'un 3% anual sense que els metges sàpiguen amb certesa a què atribuir aquest dramàtic increment. La doctora Marisa Torres, directora de la unitat de diabetis de l'hospital Sant Joan de Déu, assegura que l'increment de diagnòstics és especialment acusat en nens menors de cinc anys. En aquestes edats, la diabetis tipus 1 creix aproximadament un 6% cada any.

La incidència de la diabetis tipus 1 està força estabilitzada en la població adulta. En canvi, “fa uns quinze anys que tot l'increment que estem veient es produeix en població pediàtrica”, assegura la doctora. A més, la mitjana d'edat en què apareix la malaltia s'ha rebaixat dels 14 anys als 10 actuals. “Cada cop és més freqüent diagnosticar diabetis tipus 1 a menors de cinc anys”, afirma Torres.

Els nens que tenen diabetis tipus 1 necessiten administrar-se –o que algú els administri– insulina abans de cada àpat per controlar el nivell de glucosa en la sang. “Si un infant comença amb dos o tres anys, l'esperen molts anys de tractament i el control en la primera etapa de la vida és molt important per evitar complicacions futures”, explica la doctora Torres.

Davant l'evidència de l'augment de la diabetis infantil, els metges es veuen obligats a reconèixer que, malauradament, encara no saben les causes que expliquen aquest gran increment de casos. “La genètica predisposa a patir la malaltia, però no és determinant”, afirma Torres. D'altra banda, la doctora afegeix que és impossible que en tan sols quinze anys s'hagin produït canvis genètics poblacionals que expliquin el fenomen. Així doncs, cal mirar cap a l'epigenètica, és a dir, cap a factors externs que poden despertar els gens perquè la malaltia es desenvolupi. En aquest terreny, s'han fet recerques amb diferents hipòtesis: des de la relació entre malaltia i determinades infeccions víriques fins a la relació amb l'alimentació i amb components com la proteïna de la llet de vaca. De moment, cap investigació ha obtingut resultats significatius.

Pel que fa a la diabetis tipus 2, que té un gran component genètic i hereditari i és més pròpia dels adults, Torres també confirma un augment de casos en població preadolescent. Aquesta diabetis està més lligada als mals hàbits alimentaris, al sedentarisme i a l'obesitat i, per tant, hi ha més marge d'intervenció per prevenir-la. D'altra banda, amb un bon control, els malalts no necessiten dependre de la insulina.