Habitació doble al Trueta

En el meu pelegrinatge d'acompanyant de malalts, aquest 2011 promet ser el millor: des del març fins ara m'han ingressat sis vegades. La durada de les estades ha estat entre dos i dotze dies. L'actual, des del dia 10 de juny, encara continua. Hi ha un gran moviment humà a l'hospital, el qual, observat, dóna de si per a un tractat d'antropologia. Ara bé, el que dóna l'oportunitat d'aprofundir és la convivència en habitacions dobles. Una cortina, que no arriba ni a terra ni al sostre, ha de mantenir la privacitat dels dos malalts. Han mort dues velletes de més de noranta anys, companyes d'habitació. Una néta i una filla les van ajudar a ben morir. Des de l'altre costat d'habitació, el llit A, donem el condol i oferim ajuda. “Moltes gràcies. Són molt amables”, se sent. “Només faltaria”. Al lavabo –sense dutxa– hi ha molts estris relacionats amb les evacuacions. Tot marcat amb una A o una B, (llit A o llit B) i, pel que fa a les tovalloles, sempre toca la mullada.

Els primers dies són de prospecció i transcorren a cortina tancada. Un “d'on són vostès? Nosaltres som de Girona”, trenca el gel i obre la cortina. Ara tot queda a la vista. Un bon principi també pot ser: “Vaig a la màquina de begudes. No volen pas una aigua fresca?” En cada habitació només hi ha dues cadires i les dues lliteres que, plegades, són un bon seient. El reglament hospitalari sols admet un acompanyant per malalt. No el deu haver llegit mai ningú, perquè veure cinc o sis persones dins de l'habitació és el més corrent. El corredor, davant de la porta, mentre netegen i cal sortir de les habitacions, sembla un envelat de festa major. S'inicien les converses. Els preus, la casa, les terres, la crisi, el govern, el nou alcalde i més, passen pel sedàs i ajuden a passar el temps. Es pot detectar que les converses no versen en absolut sobre temes hospitalaris. Hi ha una hora, de 9 a 10 del matí, en què solen fer la visita diària els metges i hi ha un cert nerviosisme: “Què dirà avui el doctor?” Ah! Aquesta és la qüestió! Després de la visita, les famílies canvien impressions: “Demà passat tindrem l'alta”, diuen uns, contents. “Nosaltres en tenim per més dies”, fan uns altres. En formar part del mobiliari de l'habitació, hom entén que de la majoria del que passa, no se n'assabenta. Que el que fa té ben poca utilitat. Que el personal dels hospitals treballaria millor sense la seva ajuda i els malalts, amb poques excepcions, estarien igual o més ben cuidats. Hi ha l'opinió errònia que el malalt ha d'estar sempre acompanyat. Aquest, si disposa de les facultats, egoistament afirma que se sent molt millor. Actualment, fa pena guaitar dins les habitacions. Semblen pubs! És la inèrcia d'una situació establerta i la falta de decisió de la direcció. “Acosta'm l'aigua”, em diu. ”I el got”, fa. “I la palla”, remata. Importantíssim! Què passaria sense la palla? Ah!