«Damnatio memoriae»

Des dels temps en què la història començà les seues dubtoses però decisives petjades, la flama de la memòria ha anat il·luminant els seus eventuals passatgers independentment de la parada que el temps els ha anat fornint ací o allà.

Tenint en compte que fins ben entrat el segle XX la major part de la població mundial era analfabeta, el fet de transmetre aquells esdeveniments —succeïts més o menys localment— de forma oral feia que aquests s'anaren passant sense solució de continuïtat d'una generació a una altra, amb les distorsions pròpies del boca a boca.

Eixa particular (pre)història que s'allargà molt més enllà dels límits preestablits per la historiografia moderna i que arribà als nostres més propers avantpassats (quin dels lectors d'aquestes lletres no deu tindre algun predecessor que haja patit els seus implacables rigors?) ens du a considerar que només unes elits són les que, al capdavall, han dirigit els destins d'un poble pla —permeteu-me la llicència— que ja feia prou de tirar avant per sobreviure i, amb freqüència, combregar amb rodes de molí.

És cert que el que fins ara he referit no ha d'estranyar a aquells que, a més de llegir i/o escriure, (re)pensen els textos i els digereixen o no atenent la seua particular personalitat. Tanmateix, quants altres encara es refien només de les experiències vitals dels que els envolten i s'engulen (o no) tot allò que giravolta al seu si? No pocs, sens dubte. I és que en tantes actituds hem avançat tan poca cosa...

Amb aquest estat (discutible o no) de la qüestió ens interessa recalcar alguns d'aquells fets o vicissituds que, almenys des de l'antic Egipte, vénen a posar d'actualitat la transmissió de la memòria escrita i, naturalment, la seua destrucció o malversació interessada. Cap de les etapes històriques que l'home ha anat completant per eixir de l'anonimat s'ha deslliurat d'aquesta mena de damnatio memoriae, circumstància que obliga els professionals de la història, lliures de càrregues ideològiques i nodrits d'objectivitat, a filar prim i tornar-li la seua veritable dimensió, siga quina siga. Missió quasi impossible, segurament...

En els nostres dies, grans polítics de l'antiguitat (transvestits d'herois) passen per ser encara espills on mirar-se quan és més que sabut que l'ambició i l'egocentrisme de què feien gala els dugué a convertir-se, per exemple, en cruels tirans i grans genocides. Situació que massa sovint s'ha repetit durant segles i que ha assolit quotes alarmants d'injustícia i terror a mesura que ens endinsem en la passada centúria.

Noms, emparats en grups, nacions o estats, no en falten malauradament... però la sagnia continua.

Actualment, l'analfabetisme gairebé s'ha eradicat de nombrosos indrets del planeta —encara que insuficientment, atés que es concentra vergonyosament al Tercer Món—, els mitjans de comunicació influeixen diàriament en milions de persones i la capacitat crítica esdevé cada vegada més una entelèquia que no un mecanisme imprescindible per a aspirar a ser lliures i, en la mesura del que és possible, iguals en drets. El món va a diverses velocitats que són irreconciliables i l'ésser humà no té el mateix valor en un lloc que en un altre.

En aquesta cruïlla de realitats insondables ens movem a hores d'ara: entre un món globalitzat econòmicament que aspira a perpetuar-se mercé a una societat idiotitzada en el benestar a crèdit i un altre, conscientment ancorat en la foscor, que malviu de l'almoina nècia del capitalisme depredador. Uns participen esclavitzats de l'era de la tecnologia sense adonar-se del disbarat; uns altres no tenen més remei que formar part d'aquesta damnatio memoriae aplicada a allò que causa fàstic o llàstima i cal oblidar.