Serodiscordants

Demà és el dia mundial per la lluita contra el VIH. Tot i que ja ens entenem –no oblidem que el llenguatge està fet per això, per entendre i fer-se entendre– alguna cosa falla en aquesta nomenclatura: «lluita contra el VIH» no és una bona expressió, perquè no és, tampoc, el que el dia en si mateix hauria de pretendre. Certament, és molt important fer campanyes de prevenció, és a dir, donar informació perquè la gent conegui la malaltia, les seves vies de transmissió i així saber com no encomanar-se (sobretot, fer entendre a la societat que el pitjor que pot passar si es tenen relacions sense preservatiu no és un embaràs no desitjat). Però durant anys aquestes campanyes han afavorit l'estigmatització dels que ja estan malalts, com si fossin empestats o leprosos. La realitat, ara, és que la malaltia està cronicitzada, que rarament la gent es mor pel VIH, que els malalts poden fer vida normal. És així, és un fet. La realitat és, també, que s'ha de lluitar contra el virus del VIH, no contra les persones que l'han agafat. Però sovint no n'hi ha prou amb la veritat per reparar el mal que han fet aquells que creen opinió. Fent recerca per campanyes d'anys anteriors, campanyes d'altres països, hi ha exemples molt il·lustratius: en una apareix la foto d'un home en actitud explícitament sexual amb una taràntula, i en l'altra, una noia en la mateixa situació però amb un escorpí. El missatge és que el malalt de sida té el mateix perill que una taràntula gegant, negra i peluda, o que un escorpí; és a dir, una campanya basada en la por, igual que la religió va basar el seu encant en la por durant tants segles, la por a la sida, la por a l'infern. Campanya fallida, doncs, perquè no es dirigeix a una societat adulta i capaç de prendre decisions madures, sinó a una societat infantilitzada que té por de l'home del sac. Campanya fallida, també, perquè crea un rebuig irracional contra els malalts de VIH.

Per això és molt interessant la feina de Sin Vergüenza, una associació universitària de joves gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals i heterosexuals que volen la completa integració dels seus membres en la comunitat d'estudiants i en la societat en general. Parlo amb Joan Alemany, expresident de l'associació i matemàtic de formació, i em convida a una xerrada informal que organitzaven a la UB divendres passat. El ponent, un noi de vint-i-tres anys a qui ara en fa tres li van diagnosticar VIH, recorda a l'audiència que l'1 de desembre no haurien de fer-se només campanyes de prevenció, sinó també de sensibilització. Sempre que parlem de treure o ficar algú a l'armari sembla que parlem d'homosexualitat, però la realitat és que hi ha molts altres armaris. Les malalties mentals en són un, per exemple, i el VIH n'és un altre. En part, a causa de campanyes com l'esmentada abans, en part perquè no hi ha prou campanyes de sensibilització, a un malalt de VIH li costa molt dir-ho al seu entorn. L'estigmatització de la malaltia –si bé ara és menor que fa vint-i-vuit anys, quan es va diagnosticar el primer malalt– és encara molt gran. Molt poca gent coneix persones del seu voltant amb VIH, tot i que les dades de juny del 2009 diuen que a Catalunya hi ha 16.247 casos registrats. La majoria se n'amaguen. Per això es diu que estan dins l'armari, perquè tenen por al rebuig, a la incomprensió, a la soledat. I contra aquestes pors, l'única arma és la informació. És interessant saber, per exemple, que parelles serodiscordants (on un membre té VIH i l'altre no) fan una vida normal.

Acabem amb una campanya ben diferent: surten la dama i el vagabund de Disney en la típica escena davant del plat d'espaguetis; a sota podem llegir: «Menjar espaguetis no encomana el VIH.» Per si algú ho dubtava.