la crònica

La tauromàquia terminal

La iniciativa legislativa popular per prohibir els toros a Catalunya ha tornat a posar damunt la taula el debat entre els partidaris de mantenir les curses de braus i els que les volen eliminar

Una iniciativa legislativa popular ha portat al Parlament i a l'actualitat, el debat sobre la prohibició de les curses de braus i, novament, en la brega per conformar les conviccions predominants, s'ha repetit l'argumentari habitual i s'ha intentat justificar racionalment les sentimentalitats que emergeixen quan se'ns planteja la qüestió. Malgrat això, però, no estem reproduint el mite de l'etern retorn, ni vivim atrapats en el temps, ni encadenats a una disputa històrica de les que tant complauen els antropòlegs. Qualsevol que ho contempli amb una certa perspectiva, s'adonarà de fins a quin punt el debat s'ha modificat. Les curses de braus són un espectacle condemnat, un residu d'altres temps quan la relació dels humans amb la violència i amb la bèstia que mantenim latent i més o menys oculta, era una altra. Aquests anys hem vist com es tancaven places i ja fa temps que sabem que el nombre d'afeccionats decreix i que la seva mitjana d'edat no para d'incrementar-se. Hi ha qui s'hi arrapa esforçadament perquè ho considera un tret identitari individual o col·lectiu, qui intenta evocar-hi amb una certa nostàlgia l'ambient d'una altra època que ha mitificat, o qui fent ostentació dels seus problemes de vista o de sensibilitat, afirma que a la plaça l'únic que va armat és la bèstia, i s'endevina que es refereix a la de raça bovina perquè no esmenta ni les banderilles, ni la pica, ni l'espasa i ens parla de banyes i de sis-cents quilos de pes. Al món hi ha de tot, ja ho saben, però lluny de la lideresa madrilenya (i similars) que recentment i en plena crisi, ha destinat quasi 3 milions d'euros a la preservació de la tauromàquia, aquí sembla viure un comiat llarg i depriment, però em penso que indiscutible. Rebutjada per la sensibilitat contemporània, que sigui o no tan catalana com la barretina és irrellevant. Observin que fins i tot alguns dels signants del manifest contra la prohibició es senten en la necessitat d'aclarir que la sang i el fetge de la festa no els agrada i, en general, els usuaris més entusiastes ja no en fan aquella lectura metafòrica i exaltada sobre la vida i la mort, ni ens parlen de danses sobre l'abisme ni, naturalment, de virilitats desbordants; ara es limiten a afirmar que al món hi ha coses pitjors, a invocar la seva llibertat individual i a demanar que els permetin, com toxicòmans terminals, practicar això que la societat majoritàriament condemna. No intenten persuadir-nos de les seves gràcies sinó que, ometent que legislar és en bona mesura prohibir, ens discuteixen el dret a legislar sobre la seva flaca. Augmenta el convenciment general que cal replantejar la nostra victòria en la guerra de les espècies, i en aquest aspecte sembla endevinar-se un cert progrés moral. Els partidaris ens parlen de les brutalitats de la indústria alimentària, però no entenen que a les corrides més que la violència el que horroritza és la crueltat, la tortura, la violència innecessària, el dolor causat de forma deliberada i gratuïta. Horroritza que es consideri una festa, un signe d'identitat, una tradició, i també que s'animi a desenvolupar aquella durícia en la sensibilitat que els permet entretenir-se en el vol d'un drap vermell o en el gir d'un figurí sense veure el martiri, la sang, la humiliació, el patiment de l'animal. Horroritza que no vegin la crueltat, o encara pitjor, que s'hi recreïn. En la vida la violència existeix, certament, i només cal contemplar la cadena tròfica per adonar-se'n, però la crueltat és, exclusivament, responsabilitat nostra.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.