«Kennedy volia venir a la Costa Brava»

–«Sempre dic que érem com els metges d'abans. Estàvem les 24 hores a disposició dels clients, i tots tenien el mateix valor. Si un client no ens havia vist durant mig dia, ja preguntava si és que ens havia passat alguna cosa...»

–«Els meus avis van començar el 1900 amb una mica de fonda, al final del passeig, on ara hi ha el Sant Lluís. La meva mare amb catorze anys va quedar òrfena, i amb setze es va atrevir a agafar el negoci ella sola. Pocs anys després es va casar amb el meu pare, que era veterinari municipal, i van fer una ampliació, perquè era un hotel que tenia aigua corrent a totes les habitacions, cosa que aleshores no era habitual.»

–«Hi havia els mercats que aleshores eren importants, com ara el del peix de Palamós o el de bestiar de la Bisbal. Teníem molta indústria del suro, i això també donava peu que vinguessin compradors. Heu de pensar que això aquí donava molta vida. A part, la meva mare era molt bona cuinera, i venia molta gent a menjar.»

–«A partir de mitjan anys vint, quan vam tenir la sort que una sèrie de persones descobrissin la Costa Brava, i això va fer que hi hagués un cultiu favorable perquè vingués gent notable a Palamós. En Josep Maria Sert es va enamorar d'aquest racó i va comprar el Mas Juny, a Castell, i això va portar una quantitat de gent important, perquè hi feien festes molt sonades, mai vistes per aquí, on hi havia tot París: gent de lletres, del cine, pintors...»

–«Més aviat es quedaven allà. Estem parlant dels anys trenta, i tot això va acabar quan el germà de la dona de Sert, la princesa georgiana Roussy Mdivani, es va matar en un accident de cotxe prop d'Albons, quan portava amb el seu Rolls la baronessa Maud von Thyssen.»

–«Bé, perquè amb els anys es van anar establint aquí diverses personalitats, i això donava feina a cuineres, dones per al servei domèstic... Proporcionava una manera més de guanyar-se la vida. Hi ha una anècdota bona. Quan en Sert va anar a trobar la meva mare, la gent de cala S'Alguer anaven a espiar les festes i això molestava els convidats, i no sabia què fer. Al cap d'un parell de dies de pensar-hi, la meva mare li va proposar que ell mateix, com que tenia telèfon, anés a S'Alguer a veure els pescadors i els digués que si volien tenien el telèfon de Mas Juny a la seva disposició per a qualsevol cosa que els passés: un accident, una malaltia... Ho va fer, i així en Sert se'ls va posar a la butxaca.»

–«No, també van portar molta gent els Woevodsky. Ells van fer la casa a l'armador Lord Inskape a cala Seniar, on es va estar després Truman Capote. Més tard, el 1936, la Madeleine Carroll va venir aquí i es va enamorar del país. Venia amb el seu marit lord Astley, que com a regal li va fer construir una casa a Sant Antoni. La casa la va dissenyar Woevodsky, i era una espècie de castell molt senyorial. Els Woevodsky, en Sert i la Madeleine Carroll van ser els catalitzadors de l'arribada d'aquest turisme de nivell que vam tenir abans de la guerra a la Costa Brava, perquè tots tenien moltes amistats.»

–«A nosaltres un bombardeig ens va tirar l'hotel a terra. La meva mare es va salvar de miracle, perquè per instint es va refugiar sota una volta d'unes escales, que va ser del poc que va aguantar de l'hotel. El va haver de refer en unes torres, on hi ha l'hotel ara.»

–«Moltes sí. La Madeleine Carroll va ser una gran ambaixadora, perquè després va tornar amb els seus marits següents, com ara Andrew Heiskell, que va ser el director de la revista Life, i això ens va portar molta publicitat als Estats Units. Darrere de la Carroll va venir molta gent d'art i del cine, com ara l'escriptor Robert Ruark. Ruark anava amb les maletes fetes per anar a viure a Itàlia, i en parar a Barcelona, la Madeleine Carroll li va dir que l'anés a veure, que anés a l'Hotel Trias i que des d'allà ja el portarien cap a casa seva. I així ho va fer. El vam acompanyar cap a Sant Antoni, feia un dia de sol molt bonic, i de camí va veure la vista de la badia de Palamós. Va quedar tan impactat que va dir que no se n'anava i que es quedaria aquí. Va trucar al vaixell, va fer baixar totes les seves maletes i les va guardar a l'hotel. Primer s'estava a l'hotel, i llavors es va fer una casa molt gran a la urbanització des Monestrí, al límit de Palamós amb Sant Antoni. Ara de la casa ja no en queda res, però ell està enterrat al cementiri de Palamós, tal com va deixar escrit en el testament. Per aconseguir-ho, però, vam haver d'aconseguir l'ajuda del bisbe de Girona Narcís Jubany, que era bastant liberal, ja que Ruark no era catòlic.»

–«Els pares de l'Ava Gardner i els de Robert Ruark eren amics. Ells van mantenir l'amistat, i a vegades el va venir a veure. Recordo una anècdota d'un cop que va estar a l'hotel: era un dia que volia anar fins a la casa de Ruark, però no trobàvem cap taxi lliure, i li vaig oferir com a única solució acompanyar-la amb la meva moto, una Ossa. Ella va dir que encantada, o sigui que puc dir que vaig portar l'Ava Gardner de paquet.»

–[Anna Maria Kammúller:] «No, perquè era tres anys abans que ens caséssim!»

–«A l'hotel no érem conscients que s'emborratxava, vivia molt tancada a l'habitació. Les noies que li portaven coses la veien amb una bena que li tapava els ulls, que ella deia que era per a les arrugues...»

–«No, al revés, perquè s'adaptaven molt a les coses que hi havia aquí, i no eren gens altius. Els tractàvem com uns clients més.»

–«Va venir a visitar en Robert Ruark i va quedar enamorat del país. Venia en temporades de cinc i sis mesos a l'estiu, i el 1960 i el 1961 es va estar a la casa de la Catifa, que era d'un diplomàtic americà que es deia Miller. L'últim any que va venir va ser el 1962. Havia anat a Còrsega, però no s'hi va sentir bé i ens va trucar perquè li busquéssim alguna cosa per aquí, perquè la casa de la Catifa estava ocupada. Li vaig trobar la casa de cala Seniar, que aleshores era dels Urquijo i que van accedir a llogar-la.»

–«Aleshores sabíem que era un escriptor, però no érem conscients que fos tan important, perquè justament la seva obra mestra la va escriure en bona part aquí. Un aficionat a la literatura de Palamós, quan li vam dir que havíem tingut en Capote, ens va dir que era molt famós, i com que havia de tornar l'any següent, vaig anar a buscar un llibre perquè me'l signés. A Barcelona no en vaig trobar cap, i vaig haver d'anar a Perpinyà.»

–«Nosaltres amb això també teníem molta cura, no els agradava que anessin darrere d'ells. La Madeleine Carroll venia aquí al costat de l'hotel, davant el Casino, a ballar sardanes, i era una més.»

–«Alguna vegada havia vingut algun periodista, que em preguntava si hi havia algú, i jo sempre deia que no hi havia ningú. Per aquí havia passat molta gent: l'estrella de cine David Niven, en Tarradellas –a qui vam haver d'adaptar una segona habitació com a oficina–, toreros, militars, ministres cubans, flamenques, cantants, en Frederic Mompou... També hi feien sopars els de l'editorial Destino: en Pla, en Josep Vergés i en Néstor Luján. Però la vegada que hem tingut més problemes va ser amb David Bustamante, quan teníem l'hotel rodejat de gent que hi volia entrar.»

–[A.M.K.:] «Philip Seymour Hoffman el va interpretar a la perfecció, l'Oscar va ser ben merescut! Si veus la pel·lícula en versió original, era talment com si fos en Capote.»
–[Josep Colomer:] L'últim estiu, Capote va tenir la visita de Lee Radziwill, dona d'un príncep polonès i germana de la dona de Kennedy quan ell ja era president dels Estats Units, i van venir a sopar a l'hotel. Van venir en vaixell amb dos matrimonis més, i volien que els ensenyés el castell de Madeleine Carroll. Venien de part de Jacqueline Kennedy, perquè estaven planejant unes vacances, i volien veure si podien venir tota la família a la Costa Brava. Llavors, el novembre següent, va ser quan el van matar.»

–«Aquí era un punt de trobada. I els agradava justament l'originalitat del país, que no fos sofisticat.»
–[A.M.K.:] Recordo quan va venir el príncep Radziwill, i que els vam organitzar un sopar que va ser sonat, i que els vam portar un grup de flamenc, una estudiantina, bon menjar... Doncs un dia va venir el príncep i em va agafar emocionat i em va dir: ‘vingui, vingui, que li vull ensenyar una cosa', i em va portar a fora, on hi havia gent ballant sardanes, al capvespre, davant el casino del port. Gairebé plorava d'emoció en veure aquella imatge, perquè era un ambient encisador. La gent del poble ballant, tothom junt. Ells valoraven aquestes coses, captaven aquest caliu.»

–«Sempre havíem tingut també turisme de classe mitjana, però potser a partir dels anys setanta va ser quan la cosa va començar a canviar. També havíem tractat sempre bé el turisme del país, i per aquí han passat moltes generacions d'una família. Aquest és el valor de fons del negoci.»

–«Crec que tenim una gran sort, que és que la zona entre la Fosca i Calella de Palafrugell és una zona verge. El problema ha sigut de la construcció, però perquè els ajuntaments turístics es trobaven a l'estiu que havien de donar serveis al triple de la seva població. Es va demanar a Madrid que els municipis turístics poguessin disposar de més diners, però no hi va haver manera. L'única sortida era la construcció, però això a vegades s'ha portat a l'extrem.»