Església valenciana?

LA CANTONADA

Com que sóc una persona diria jo que agnòsticament atea, no em solc fixar en els assumptes de l'església catòlica; però vet ací que un dia uns amics em van convèncer (ometré els subornaments i paranys que hi van fer servir) per fer una visita si fa no fa turística a la catedral de València i el seu famós Micalet.

Dit i fet, vam fer cap a la capital del Regne (perdó per la hipèrbole), hi vam aparcar el nostre vehicle després de necessitar Déu i ajut —mai millor di— i vam entrar al sagrat temple dels cristians on una amable jove ens va demanar 2 euros per tal de poder accedir al campanar consagrat a sant Miquel. «Dos euros?», recorde que vaig pensar, «Em pensava que em pagarien per pujar una escala interminable de 207 graons!».

Bo, però el cas que volia comentar no és aquest. He dit que sóc una persona més aviat poc cristiana, però també sóc —o em considere— tanmateix, una persona nacionalista i reivindicativa dels drets i la cultura dels valencians. I allò que em va copsar en el moment d'entrar al Micalet fou precisament el bitllet que ens va lliurar la jove amable que feia de portera. Hi posava: «Visita al Miguelete».

Què era allò, una broma de mal gust? Jo, jure que em vaig fregar els ulls amb estupor per tal d'assegurar-me que la meua vista seguia en tan bon estat com d'habitud. Per sort per a la meua salut ocular i per desgràcia per a tots els valencians (sobretot els catòlics) els meus ulls hi veien ben bé.

Aquell bitllet estava tot escrit en castellà. Hi portava també un llistat dels noms de totes les campanes del campanar, tots degudament castellanitzats. No fóra cosa, supose, que algunes ànimes sensibles s'ofengueren en llegir la nostra vernacular i semisalvatge parla.

Tot seguit vaig pegar la volta al bitllet en qüestió i llavors no em vaig poder estar d'amollar una forta rialla —no sé si d'hilaritat o desesperació— que va provocar la incredulitat de la portera; a l'altra banda d'aquell full petit hi havia el mateix text anterior escrit en diversos idiomes. Anglés, francés, alemany, italià... Valencià? Ho heu endevinat: rotundament NO. Per descomptat que només hi cabien els idiomes civilitzats.

Doncs el cas és que finalment vam pujar al cim del Micalet, Miquelet o més ortodoxament dit «Miguelete», i crec que la visita va valdre la pena. S'hi veia una panoràmica de la capital del Túria (per als forasters els informaré que els habitants d'aquesta ciutat pretenen que aquest és el nom d'un riu que jo personalment no he pogut descobrir-hi mai) realment esplèndida. El lluminós sol mediterrani feia que el cor se t'omplira d'alegria i vitalitat i quasi, quasi, et venien ganes de donar-hi gràcies a Déu.

Bé, resumint, el que volia comentar, simplement, és que no és que vulga donar una importància excessiva a l'afer del bitllet, però em sorprén la tradicional actitud d'indolència i desídia de l'església valenciana envers la nostra llengua, i si recordem les declaracions d'aquell arquebisbe —un tal García-Gasco— dient que no vol que amb les coses sagrades s'hi facen experiments lingüístics, crec que els cristians valencians (si més no lingüísticament conscienciats) tenen un problema ben gros amb els seus dirigents o representants de llur Déu a la Terra.

Francament, si jo fóra catòlic practicant, demà mateix em donava de baixa d'un club tan antivalencià.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.