la contra

Horaris comercials

A Barcelona hi ha molts comerços que encara obren i tanquen quan volen

A les ciutats és necessari un ordre que ens recordi que vivim en societat, que estem regits per unes normes i lleis i que un no pot fer sistemàticament el que li doni la gana. Dic a les ciutats, però és clar que també als pobles, tot i que allà les aplicacions són més laxes, les excepcions més sovintejades i la vida més al dia. A la ciutat, la burocràcia de l'excepció és eterna, incomprensible la major part dels casos, imbatallable sempre. Però dins d'aquest ordre social i burocràtic, hi ha a vegades certa sensació d'arbitrarietat. Estic pensant, per exemple, en les lleis que regulen l'horari dels comerços, una llei que varia segons els estats: per exemple, els estats que formen part de la Commonwealth tenen un sistema molt més liberal en relació amb els horaris comercials. La teoria liberal diu que l'Estat ha d'intervenir el mínim possible, però la realitat és que molts estats tendeixen a la protecció dels seus membres més dèbils. S'entén que si existeix una llei que regula l'horari en què els comerços poden estar oberts, és per protegir les botigues de barri, els petits comerços que no tenen prou personal ni logística, que no poden competir amb els grans magatzems per estar oberts les 24 hores. Així es protegeix el dèbil. Una altra cosa és que la llei es compleixi, i encara una altra cosa més diferent és que la justícia jutgi els incomplidors (ja sabem, des de Montesquieu, que existeix una distància sana entre legislar, executar i jutjar). La llei posa la norma, i tot sovint els establiments no la compleixen, i allà és on el poder executiu i el judicial queden en evidència.

La nostra llei, gens laxa, diu que per als establiments essencialment dedicats a la venda al públic de mercaderies (no de prestació de serveis) l'horari d'obertura és de 72 hores setmanals, compreses entre les set del matí i les deu del vespre de dilluns a dissabte. Hi ha alguns diumenges especials en què es pot obrir (rebaixes o campanya de Nadal), i uns altres dies festius en què s'ha de tancar obligatòriament, com ara l'1 de gener, el 25 de desembre, l'1 de maig o l'11 de setembre. Hi ha altres excepcions, com és el cas de comerços de pastisseria, flors i plantes o carburants, els quals poden obrir quan vulguin, o els establiments en zones de la costa, on les possibilitats comercials augmenten a partir de les vuit del vespre (feu una volta per Platja d'Aro el mes d'agost), entre d'altres. Aquesta rigidesa provoca escenes com la següent, rescatada d'una conversa telefònica que vaig sentir a l'autobús: un noi jove estava desesperat amb la noia que l'atenia, treballadora d'una botiga de mòbils. Volia canviar el telèfon, però el seu horari laboral coincidia exactament amb l'horari en què la botiga estava oberta, amb la qual cosa es creava un cercle viciós, una mena de paradoxa espai-temps a través de la qual el noi, almenys en el món tal com el coneixem, mai no podrà canviar de mòbil.

Ara el govern ha resolt posar fil a l'agulla i posar fi a la inobediència de l'horari comercial de molts establiments, que s'havien acostumat a anar a la seva de manera impune. Sembla que el 2010 anirà d'això, de fer complir les lleis i no només aprovar-les. I si resulta que costa massa de fer complir tantes excepcions, es farà passar tothom per l'adreçador, com amb el tema de la llei del tabac: que no es pugui fumar a cap establiment públic és una altra mesura que pren l'Estat per protegir els seus membres, els quals, pobrets, no saben el que es fan. Gràcies, pare Govern.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.