Expulsats del paradís

Ara mateix no sé si he d'estar content o amoïnat. M'ho hauré de rumiar uns quants dies. Resulta que, finalment, el govern andorrà que condueix Jaume Bartomeu ha tret el petit país dels Pirineus de la llista negra espanyola de paradisos fiscals –i francesa, i portuguesa, es veu–. Les preguntes que primer vénen al cap del lector són: com ho ha fet?, per què ho ha fet?

La segona pregunta té una resposta fàcil. Ser a la llista negra comportava un seguit d'inconvenients a l'hora de negociar amb els veïns. Posant sobre la taula aquests inconvenients i els possibles avantatges, els prohoms andorrans han entès que mantenir l'estatus de paradís comportava més problemes que solucions. (I, com que no sóc un gran capitalista especulador ni em dedico a la banca ni al gran comerç internacional, no cal que em pregunteu els detalls.) La primera pregunta és més complexa. Si mirem la definició de paradís fiscal us adonareu que la seva principal característica és que el diner no paga impostos. I, més important a hores d'ara, l'opacitat dels dipòsits.

Sembla que el govern andorrà ha cedit en aquest darrer punt. A partir de l'acord signat, els investigadors espanyols podran conèixer la situació dels comptes que els seus ciutadans tinguin al Principat. En els últims anys, els bancs andorrans es comprometien a ajudar quan se suposava que els diners opacs podien tenir relació amb activitats delictives. Va ser un primer intent de bona voluntat, però no n'hi havia prou.

De manera que els capitals que pretenguin operar al món i fer beneficis sense que aquests guanys tributin a les arques públiques, ho podran continuar fent des d'Andorra. Però ara hauran d'assumir el risc que una inspecció fiscal els demani explicacions de la seva activitat i no es podran amagar darrere la legislació del petit país pirinenc.

Tot això tindrà probablement un efecte dissuasiu i alguns capitals emigraran cap a terres més opaques i més benèvoles. Si us sentiu afectats, us proposo Gibraltar o les illes Caiman. Perquè ja deveu saber que és l'opacitat el que més atrau els capitals. Que les legislacions internacionals ofereixen força petits paradisos –en el sentit de baixa o nul·la tributació– a dins mateix de les fronteres fiscals, segons llegeixo de plomes més ben informades que la meva. Es veu que els rics estan més preocupats per amagar els seus diners que per escapolir-se de contribuir en la despesa pública.

Si algun dia arribo a ser ric, us prometo que ho tindré en compte. Miraré de fer allò que recomana la Bíblia: que la mà dreta no sàpiga el que fa l'esquerra. I si l'esquerra és la que domina la cartera, encara menys. El que passa és que de moment tot aquest coneixement no em serveix de gaire res. Desitjo que a vosaltres us pugui ser de més utilitat. I us en felicito de tot cor.