Missa en valencià sí, Monsenyor!

Els cristians valencians som menystinguts. O pot ser mancats d'algun membre que ens cal i com si haguérem vingut al món sense ell. No podem fer el que fan els creients d'arreu de la terra; adreçar-se a Déu Pare amb la llengua pròpia. Aquella en la qual sempre parlem, a casa, a l'escola, al casal, a l'Ajuntament. Amb els amics i al treball. La que la nostra mare en tindre'n cura i bressolar-nos ens deia «fill, t'estime!».

Nosaltres als temples valencians encara no podem dir-li a Déu «Pare Nostre». Hem de fer servir altra llengua, amb la qual traduir el sentiment esdevé, en alguns casos, un conflicte que ens fa aliè allò que hauria de ser propi pel que té d'íntim, personal i també comunitari.

Així doncs el culte, la celebració, esdevé un acte postís perquè la majoria dels creients, som i sentim d'una determinada manera fins la porta de l'Església; i en creuar aquesta porta, esdevenim persones sotmeses per una llengua oficial però impròpia. I això no és just.

Hi ha algunes experiències, iniciatives de parròquies i rectors que celebren alguna missa a la setmana, o es dóna part de la catequesi en valencià. Són casos aïllats que formen l'excepció, però es tracta de restar-li aquest caràcter d'excepcionalitat, perquè ho esdevinga de normalitat i a tot arreu es faça el culte amb el nihil obstat de la jerarquia diocesana i de la que corresponga.

Quan resulta que a la societat valenciana l'ús del valencià és oficial i abasta pràcticament tots els àmbits de la vida pública, a l'Església també valenciana continuem amb una situació anacrònica, arcaica en aquest terreny, tot i les moltes peticions que des de fa anys vénen registrant-se al departament que correspon de l'Arquebisbat

Ja és hora que es pose remei aquest desficaci històric i d'una per totes s'autoritzen els textos litúrgics oficials per a tot tipus de celebracions, culte i sagraments; no tant sols la missa.

La Comissió de Textos Religiosos de l'AVL féu arribar als bisbes, l'any 2002 la versió íntegra i consensuada del Missal. O siga que per mitjans materials o tècnics no s'ha de parar el procés.

Diversos col·lectius de preveres, religiosos, rectors i vicaris de parròquies ja es van adreçar a Monsenyor Carlos Osoro demanant-li que solucionara aquesta situació d'injustícia.

Ara jo afig al clam dels col·lectius abans esmentats també el del món seglar. Crec no exagerar si manifeste ara i ací, el desig de milers i milers de valencians i valencianes creients, dels qui em considere un més, aconseguir el més prompte que és puga la reivindicació manifestada.

El Concili Vaticà II, fa quaranta anys, ens va atorgar un dret, que els valencianoparlants encara no sabem quin gust fa i açò no es pot ajornar més. A més d'aquest dret conciliar, altres drets i raons, fins i tot de caràcter antropològic ens emparen. Però aquests raonaments i exposicions ja han estat fetes en diverses ocasions per especialistes en les pròpies disciplines i ara és l'hora de passar a l'acció.

És veritat que el nou arquebisbe es troba amb una situació heretada que ha de conèixer i donar les passeres que cal. Però estaria molt bé que fóra de les primeres en les sues preferències.

Què bonic fóra, Monsenyor Carlos, que vosté passara a la història com l'Arquebisbe que, sota la seua prelatura, féu que el valencià entrara oficialment i solemne als temples i parròquies del País Valencià.

No tot fóra mèrit seu; donat que la llarga lluita per aconseguir-ho i el nostre dret ja hi eren. Tanmateix de bona gana ho festejaríem i moltes gràcies a Déu li donaríem, -ara sí en valencià- tots plegats com a germans i fills del Pare que som.