Després d'anys viatjant en l'antic trenet, reconvertit des de fa un temps en metropolità o suburbà —que per al cas és el mateix—, un servidor, com qualsevol altre usuari d'aquest servei de rodalies, se n'adona que poques coses han canviat al llarg del temps.

Aquells vagons de fusta verda esgavellats, que es perpetuaren durant dècades, varen anar canviant de fisonomia a mesura que la democràcia anà assolint vigor i deixant poc a poc al darrere el franquisme. Nous trens, variats materials, dissenys i colors anaren transitant els vetustos raïls per trajectes perpetuats per passadissos de reble, mentre les estacions ferroviàries continuàvem palesant eixa uniformitat que les convertia en espais singulars, amb les seues andanes, els arbres de generosa ombria i els quioscs o bars que al seu voltant replegaven els passatgers d'anada i tornada.

Aleshores, les estacions bullien de clientela, no diguem de l'estació del pont de fusta i del carrer de Navellos, verbigràcia; vertaders formiguers humans que, com la sang bategada pel cor, s'espargien ací i allà a tota hora.

Tanmateix, aquest relat fonamentat en records d'anys passats ve a compte de les peculiaritats que presenta avui Metrovalencia, la marca que presta el servei que gestiona FGV. Bé és cert que gaudim d'un confort i d'una mobilitat impensable en temps pretèrits, però no ho és menys que en la resta estem —en termes generals— com fa dècades: a més lluny major despesa, a major distància el mateix horari d'antany, en superfície andanes que semblen més murs de contenció i separació que no llocs de fàcil accessibilitat... La minva de personal que atenga el passatge en les diverses estacions o en els propis trens és patètica i contra natura, ja que obliga el contribuent a resoldre sobre la marxa i contra la seua comoditat entrebancs de tota mena; l'afany dels revisors per actuar des de determinats trajectes a la caça de l'infractor fa sentir-te, dubte que involuntàriament, fugitiu. Sobretot quan els `segurates´ de torn (deixem per a una altra ocasió allò de personal de seguretat) atemoreixen amb la seua presència barroerament paramilitar, els quals semblen trets d'una manifestació d'ultradreta.

Pareix una constant contradicció que s'alternen les més modernes (i fredes, incòmodes i brutes) estacions de l'avantguardista Calatrava, amb fil musical d'ascendència suau i melòdica mentre comproves diàriament tots aquest desfases que et fan recordar que, sovint, alguns temps passats foren millors.

Aquesta és, al capdavall, la València futurista amb què pretenen seduir al visitant els darrers Consells. Una mescla de modernitat i coentor, una barreja de progrés en el disseny i obscurs i insondables forats negres que, a més dels ací esmentats, estan en la ment de tothom.