Una empresa exemplar

Telefònica, en guanyar 7.776 milions d'euros en l'exercici del 2009, un 2,4% més que l'any anterior, és la primera empresa espanyola no financera en el rànquing de beneficis. La proliferació indiscriminada dels mòbils, fins i tot entre la mainada, i els milions de trucades fetes sense necessitat, per vici i per mimetisme, en tots els àmbits i edats, han donat lloc al bon resultat. Un repartiment d'1,4 euros per acció un any en què les empreses en bona part reparteixen gemecs, és exemplar i provocador a la vegada. La fotografia del president Cèsar Alierta difosa per les agències és un poema: li falta un pas per convertir-se en déu.

Retrocedim fins al 2007. El mes d'octubre es va desprendre un cable de la línia telefònica que travessa el jardí de casa meva a Palau, col·locada el 1970 i que dóna servei als meus telèfons i els dels veïns. Després d'una batalla campal de trucades, «pulse» i més «pulse», en tres mesos no vaig ser atès. El dia 30 de desembre vaig publicar a El Punt un article titulat «Omnipotent Telefònica», explicant el cas. El mes de gener van arreglar l'avaria per fi i un directiu de Barcelona em va demanar disculpes. Tard però bé.

Fa dos mesos que el vent va desprendre la lligada d'un dels cables al pal i va començar a penjar vora el terra al jardí. D'altra banda, el pal situat al límit de la propietat s'ha torçat i dóna la impressió que es trencarà en qualsevol moment. He trucat diverses vegades amb l'odiós rosari de «llame al tal», alternat amb els «pulse este» o «pulse el otro», amb què un més amable que eficaç sistema d'atenció al client, turmenta la bona voluntat dels usuaris. Telefònica s'ha convertit en un monstre i les relacions amb els clients són mecàniques i llunyanes. No els preocupa que un client es doni de baixa –aventura sovint llarga com ara una malaltia–. D'altra banda, canviar d'empresa és anar a pitjor. No serveix de res amenaçar-los: se senten poderosos i intocables. Tenen com a lema allò de «brams d'ase no arriben al cel», i sols els mitjans els fan reaccionar. El 2007 va donar resultat.

Al Senat vaig conèixer i tractar el senador Mariano Alierta, germà del president, persona atenta i afable. No sé si don Cèsar és del mateix tarannà, per la qual cosa faré la proclama reivindicativa en castellà: Señor presidente de Telefónica: No soy portavoz de los innumerables usuarios descontentos por el trato que su empresa les dispensa: solamente lo constato. Hablo solo en mi nombre y en el de mis convecinos. Aun con el respeto i consideración que Ud. me merece, he de decirle que —como tantos— estoy harto de la ‘atención al cliente' de la empresa que lidera. Entiendo, pero, que expresado gráficamente, definirá mucho mejor este sentimiento generalizado. Así pues, sepa señor que el hartazgo me llega hasta los mismísimos cojones. Dicho sea con perdón, claro.

Ara a esperar, tot jugant al jardí a saltar a la corda amb el cable del telèfon.