«Joan Alsina em va salvar la vida»

–«Des de Sud-amèrica es va fer una crida perquè hi faltaven capellans i aquí n'hi havia en excés.»

– «Al principi havia d'anar al Brasil, al Matto Grosso, però hi va haver una mena d'agermanament de Catalunya amb Xile. I el bisbe va decidir que hi anéssim. Vaig anar a Xile el 30 de gener del 1968. Ja ho veus: el maig no era a París, però et puc ben assegurar que l'11 de setembre del 1973 era a Xile. Vaig anar-hi amb Joan Alsina i Ricard Sarrà, i vam arribar-hi el 31 de gener del 1968.»

–«El mes d'octubre del 1970, després de la victòria de Salvador Allende, candidat d'Unitat Popular en les eleccions del 4 de setembre del 1970 i va presidir el govern el 4 de novembre.»

–«Jo vaig ser destinat en una parròquia jay, pija, de San Antonio, una població portuària important al Pacífic. Allà vaig veure que a la perifèria hi havia gent pobra, amb misèria i marginació... Vaig veure que el meu compromís era ser al costat d'aquesta gent. Encara era capellà. Vaig veure una Església distanciada de la gent pobra. Era una Església al servei dels rics o dels poderosos.»

–«Vaig veure que tot el que havia pregonat el Concili Vaticà II, res de res. Era una església a favor d'una política de dretes. I ens feien callar perquè érem capellans i estrangers. Però ells s'hi posaven, en política: donaven suport a Democracia Cristiana, conservadors i sempre al costat dels latifundistes... Era la imatge mateixa del clero espanyol conservador que tothom imagina.»

–«Si oficialment encara no estic secularitzat, jo! Plego. Plego perquè crec que ja he acomplert una etapa de la vida i ja he perdut la fe en aquella Església en veure la impossibilitat de tot. Agafo un altre camí, sense prescindir d'idees de servei. I una altra cosa: per què haig de ser cèlibe? Per què no puc tenir una dona i fills? Per què no em puc encarnar en matrimoni?»

–«Me'n vaig a l'arquebisbat de Santiago de Xile, que hi havia monsenyor Raúl Silva Enríquez, i els dic que plego. Que he perdut la fe i que, si l'he perduda, no puc continuar... Que no crec en el celibat i que el més honest és que em donin la secularització. Resposta: ‘Com que és de la diòcesi de Girona, que t'ho tramitin ells.' Jo els dic que no torno a Espanya, que em quedo a Xile. Em van tractar d'una manera gèlida i ressentida; vaig veure que la caritat i l'amor de Déu que ells prediquen, en ells no existia. La fredor dels que tenen el poder i pensen que estan en possessió de la veritat.»

–«Sí. La vaig perdre; ara sóc mig agnòstic...»

–«Em domina una idea: has de procurar fer el bé sempre. M'aixeco cada dia amb una idea de servei als altres. Que ningú no pensi que, per això, sóc perfecte i no m'equivoco.»

–«Hi participo. Més que res perquè és un espai obert i de diàleg, de recerca, de compromís. I, després, perquè em va fer il·lusió, ja que el nom de Joan Alsina em porta grans records.»

–«Va ser un home humanament autèntic, partint dels valors de l'Evangeli, sense pensar que tenia la veritat; n'era portador i la compartia amb els pobres, a qui ajudava sempre. Reflexionant, en Joan era un home dur, però també era dur amb ell mateix. Aquesta fidelitat el va portar fins a les últimes conseqüències i el 19 de setembre del 1973 el van afusellar.»

–«Quan vaig tornar a Girona, no em van preguntar a mi com m'havia anat o si em faltava alguna cosa, sinó que em van demanar si Alsina continuava sent capellà, si vivia amb una dona i si pertanyia al Partit Comunista. Jo els vaig dir que no: en Joan Alsina era festejat per tots els partits polítics d'esquerres, per la seva clarividència. Em va confessar: ‘No vull participar en cap partit polític, perquè vull ser lliure per poder actuar sense estar lligat a ningú.' Es va mantenir sempre fidel a l'Església dels pobres. I em va arribar a dir: ‘Jo arribaré fins a la frontera'.»

–«Fins a les últimes conseqüències. D'ell es rumorejava que vivia amb una dona, que havia deixat el sacerdoci i que estava lligat al MIR (Moviment d'Esquerra Revolucionària), que era considerat un grup terrorista... Puc afirmar que en Joan va ser fidel a l'Església, a l'Evangeli i al poble necessitat de Xile.»

–«Ens vèiem gairebé cada dia. Ens reuníem sovint amb els del MOAC, (Moviment Obrer d'Acció Catòlica). Fèiem reunions de revisió de vida: veure, jutjar i actuar. En la nostra inversió al poble xilè, vam aprendre molt de la classe obrera i ens hi vam comprometre molt... Amb Joan Alsina vam recórrer les poblacions més necessitades. Si aixecàvem una capelleta era per a una funció social. Primer eren les persones. L'eucaristia era sense ornaments: pa normal i vi de taula.»

–«Com a capellans i com a amics. Érem com germans; dec ser dels que més el van conèixer, perquè vam conviure durant molts anys. Em va ajudar a prendre una decisió.»

–«Va dir: ‘prefereixo que en Tomàs estigui content deixant de ser capellà. I estaré sempre al seu costat.' I va ser al meu costat fins als últims moments abans del cop d'estat de Pinochet. Això devia ser el juliol o l'agost. Allà era l'hivern i en Joan se'n va anar de San Antonio perquè se li va acabar un contracte i el bisbat de Santiago no li va renovar, perquè deien que ell depenia de la diòcesi de Girona. Volen que se'n vagi, sobretot el vicari episcopal, molt reaccionari, tant com el seu germà, un contraalmirall de la marina, dels que es van pronunciar a favor de Pinochet.»

–«Joan Alsina va ser un màrtir, sí, sí, un màrtir, i no cal que ho limitis a màrtir de la llibertat, perquè va ser un màrtir com Déu mana, de fidelitat a l'Evangeli de Jesús. El seu compromís era afí a la teologia de l'alliberament, amb la causa dels pobres.»

–«Com si fos un apàtrida, és acollit per Alfonso Baeza, consiliari del MOAC nacional de Xile. A Baeza les autoritats eclesiàstiques li van retreure que actués segons la caritat cristiana. Llavors en Joan va deixar l'hospital de San Antonio, que havia guanyat per oposició de cap de personal i se'n va a Santiago, a l'hospital San Juan de Dios, com a capellà obrer i com a cap de personal.»

–«Ell torna a San Antonio per recollir algunes coses de la parròquia que s'havia deixat quan va marxar i per acomiadar-se perquè no havia tingut temps de fer-ho amb tot el trasbals. Resulta que quan torna ja hi ha algunes vagues organitzades des de la dreta per crear el caos i afavorir el cop d'estat. Ve a casa, fem un arròs. De fet, el fa ell. Era de peix, ja que a Xile és barat i a San Antonio, encara més. Havent dinat, en Joan li diu a la Isabel, la meva dona ‘Lola, me permites que me lleve a Tomàs, no? Que vamos a dar una vuelta y a hablar. Tú te quedas con las guaguas'.»

–«Vol dir mainada petita, els bebès. Ens en vam anar a Punta Tralca, on hi ha una colònia del bisbat. A dalt d'una roca erecta on l'aigua del Pacífic picava fort; era un lloc on ens concentràvem per reflexionar, una mena de confessionari. Aleshores, per descomptat, per analitzar si a Xile hi podia haver cop d'estat o no.»

–«Pensàvem que no. Perquè a Xile els militars havien estat fidels. Però també vèiem que els Estats Units pressionaven per fer fora Allende i perquè se n'anés en orris la Unidad Popular. Tot s'havia fet per la via democràtica.»

–«Arriba un moment que diem que tot és possible. En Joan em pregunta si estic molt compromès. Jo li dic que sí, però que no tinc armes, perquè se'ns acusava de perillosos i idealistes. Jo li dic que és ‘un compromís que tu també m'has ajudat a adquirir amb Xile i amb tots els necessitats.' No en puc defugir. No sé què pot passar. En Joan patia per mi. No em diu que marxi, però deixa entreveure: ‘Agafa la dona, les nenes i marxeu!'»

–«Ens vam quedar a Xile. Amb en Joan ens vam fer una forta abraçada, no pas de comiat, com a bons amics, i se'n va anar a cap Santiago. No ens vam veure mai més. I el dimarts 11 de setembre del 1973 hi ha el cop d'estat. I el 19 de setembre l'exèrcit xilè el va assassinar.»

–«El 14 de setembre, un divendres, entro a la presó de Barrancas, que era entre San Antonio i Llo-Lleo. Hi vaig ser del 14 de setembre fins al 9 de novembre del 1973, quan vaig ser expulsat del país. A la presó vaig saber, gràcies a un pres comú que ho havia sentit per una ràdio de galena, que en Joan havia estat executat. I no vaig saber que l'havien afusellat al Puente Bulnes el 19 de setembre fins que vaig arribar a l'Estat espanyol.»

–«Els dies després del cop d'estat per la ràdio donaven el parte de guerra, en què posaven un límit per a l'alliberament d'un llistat de gent, entre els quals hi era jo. El divendres 14 de setembre era l'últim dia per lliurar-nos a les autoritats militars, al Regimiento de Tejas Verdes, el cap del qual era el comandante, i després general, Manuel Contreras Sepúlveda, alies Mamo, que va ser el cap de la Dirección de Inteligencia Nacional (DINA), el braç repressor de la dictadura militar. Va ser el responsable de les desaparicions i les matances, el fill de puta i criminal més gros després d'Augusto Pinochet.»

–«Em vaig entregar. Vaig decidir que m'entregaria si ho feien tots. Si a migdia no t'havies lliurat tenien ordre de disparar sense preguntar. A les dotze en punt, just acabat de baixar del Fiat 600 de la meva dona, abans d'entrar a la presó, se m'acosta una persona ben vestida. Em pregunta si sóc Tomás Nadal i em diu que és el vicecònsol honorari d'Espanya a San Antonio. Un català l'havia informat que jo hi era a través de Joan Alsina. Em va dir que si jo pujava al cotxe gaudia de la immunitat diplomàtica.»

–«Doncs per fidelitat, per jugar a la sort dels meus companys. Tampoc pensàvem que el cop d'estat arribés tan lluny. El vicecònsol em va acompanyar fins a la porta per evitar que els militars em disparessin.»

–«Ens fitxen i ens porten a la presó de presos comuns de San Antonio, on ens van dividir entre comuns i polítics. Pensaven que érem els més perillosos. El 15 de setembre, cap al migdia, ens treuen a set o vuit i som cridats pels gendarmes, que governaven la presó i ens tractaven amb correcció, i ens porten a fora, on ens esperava un camió de l'exèrcit, amb soldats amb la baioneta calada; ens van portar fins a l'estadi de futbol del San Antonio Unido... [A continuació, fil per randa, minut a minut, sense oblidar cap detall, Tomàs Nadal Salamià descriu el seu calvari, com si l'hagués acabat de viure. Va ser torturat. A L'any que va ploure cendra (2004), de Ponç Feliu Llança, es narren les vicissituds de Tomàs Nadal a Xile].»

–«N'hi ha prou amb imaginar les atrocitats que pot fer la ment recargolada de l'home. Em van dir que estigués tranquil, que en sortiria viu. I jo que responc: ‘Viu, sí, però també torturat'... Vaig veure molts companys torturats i desapareguts per sempre.»

–«El 8 de novembre del 1973 es presenten la meva dona i el vicecònsol i em diuen que a l'endemà a les 8 o les 9 del matí sortiré de la presó cap a l'aeroport. Però no es va acabar, em fan fer un altre interrogatori, el mateix que durant les tortures. Vaig dir que pensar per la democràcia i la llibertat no és pecat, ni deshonra. ‘Sóc pacífic', vaig afegir-hi, ‘no tinc armes, no sóc de cap grup guerriller, ni he fet el servei militar. Sempre he predicat la pau.' Abans de sortir de la presó, tots els presos em van fer el passadís i em van cantar La internacional.»

–«El 10 de novembre a Madrid, per trametre un missatge a un xilè perquè avisi un seu germà que havia viatjat a París perquè no torni a Xile. L'11 torno a Torroella, a la mitjanit i amb molta boira. Truco el timbre de casa, el pare surt al balcó i pregunta qui hi ha? ‘Som en Tomás, la Lola-Isabel i les nenes'.»

–«Vaig aprendre tenidoria, en oficines d'empreses, en una gestoria i en el ram de les asseguradores. Quan la dona, que és llevadora, troba feina a Girona, hi venim a viure.»

– «Directament no he fet res; em vigilaven molt i havia de presentar-me a la Guàrdia Civil de tant en tant. He estat en associacions de veïns i de pares.»

–«Aquí és difícil fer política dient el que penses. A Xile feien política els idealistes.»