Sants de debò

Hi ha qui afirma que la processó de Campdevànol és l'única del món en què els passos estan representats per gent de carn i ossos. No goso ser tan rotund perquè el món és molt gran i vés a saber. De totes maneres, dins els meus limitats coneixements, no tinc constància que n'hi hagi cap altra. El seu origen, tot i no ser gaire llunyà en el temps, com el de totes les tradicions prové de la necessitat. És a dir, quan l'afició a les processons estava en la seva plenitud, a Campdevànol no hi havia prou recursos econòmics per comprar sants a Olot. Tot i que en els anys cinquanta i seixanta hi havia, almenys, mitja dotzena d'empreses a la població, entre tèxtils, metal·lúrgiques i d'extracció de guix o carbur, els «amos», tal com s'anomenava abans els empresaris, no estaven per subvencionar processons.

L'orgull popular, però, sempre té recursos i no hi havia disposició de ser menys que les poblacions veïnes, i es va decidir que, ja que no es podien comprar sants, serien els veïns els qui substituirien les imatges de guix o fusta. Es van confeccionar els vestits i es van repartir els papers perquè no hi faltés cap dels elements característics d'una processó de Divendres Sant com cal. L'alcalde, botiguers, obrers, nens, joves, ancians, homes i dones i fins i tot algú amb fama de menjacapellans van fer de Crist a l'hort de Getsemaní, de l'àngel que el guarda, de Crist baixant de la creu, de Crist caient per tercera vegada i ajudat per Simó Cirineu, de les tres Maries, de Ponç Pilat, de jueus, de Verònica, d'armats, de Judes, de cantaires o de músics. La desfilada no cal dir que era seguida per tots els veïns amb rigorós silenci i respecte.

L'any 1965 es va deixar de fer com en tantes altres poblacions, en uns temps en els quals la Setmana Santa començava a adquirir el seu actual estatus de minivacances.

L'any 2006, però, un grup de voluntaris es va entestar a recuperar la processó tal com sempre s'havia fet, amb sants amb sang a les venes. L'any 2007 es va reprendre amb un èxit memorable. Actualment, 250 persones treballen per la seva continuïtat.

Dues lliçons per extreure'n: una, de gairebé antropològica pel fet que es reprèn una tradició que no rebutja el seu origen de pobresa, allò que en diuen de fer de la necessitat virtut.

L'altra, de tipus religiós. L'Església catòlica no seria sobrer que reflexionés sobre el fet que hi ha 250 persones que treballen per la processó, molta més gent que la que aconsegueixen reunir cada setmana a missa. Es tracta potser que la força de la fe encara rau més en la fe del carboner, aquella resignada que accepta que les coses són tal com són, que no pas en la dels qui es creuen posseïdors de les veritats absolutes.