Dies de Pasqua

UNA MIQUETA DE TOT

Són dies de Pasqua, d'esvalotada i exultant primavera, de sol indecís encara i de rebombori festiu al pautat so dels passos de Setmana Santa. Són dies de catxerulos i alegres berenars, de llonganisses, de mones, coques amb nous i ous durs, dels jocs de la corda i de reunió d'amics.

Com és costum, després de la celebració de l'excèntric Carnestoltes i de la pietosa Quaresma s'obrin pas les Falles —no exemptes de bogeria col·lectiva— i, tot seguit, quasi sense temps per a recuperar-nos, Diumenges de Rams i de Resurrecció.

Són dates en què qui més i qui menys pensa en marxar per a gaudir del camp, de la muntanya o de la platja i fugir de la ciutat. Lluny quedaren aquells temps en què la família i les colles d'adolescents s'organitzaven —potser com ho havien fet durant centúries els nostres ancessors— per passar els tres dies pasquers al recer d'arbres centenaris i llocs de record ancestral, nuats a la memòria heretada com les espardenyes als peus (vull dir, esportives) recentment estrenades per a l'ocasió.

Avui, és a dir, des de ja fa uns quants anys, els costums a què em referisc han passat a millor vida i els adults han deixat la tradició per allò que bufen altres idees i allò antic és (in)conscientment rebutjat per això mateix, per vell.

La societat de què formem part mira a un altre lloc i necessita oblidar els trets que singularitzaren la petja no dels ancians sinó dels qui ara, per edat, són llur guia natural. Els canvis de comportament són tan bruscos o radicals i fixats a un progrés mal digerit que eixa estima per determinats espais esdevé, sens dubte, només un pàl·lid record. Tal com passa amb l'embolcall que els justificava: l'estrena de roba adient, la motxilla, la corda i la cantimplora i la il·lusió que comportaven entre els més menuts.

Aquells llocs màgics de trobada a les afores dels pobles esdevenien un formiguer cromàtic constant de desbordant alegria, de càntics, salts i carreres de tota mena entre glop i glop de sarsa o gasosa, el mos redó al berenar o la broma recurrent amb l'ou que, estampat en la front del desprevingut, era motiu de sana rialla.

Tot allò forma part del passat, d'un pretèrit encara viu en la ment de molts de nosaltres que no hem sabut transmetre a les noves generacions. Un pecat, sobretot si es té en compte que hem deixat de fomentar l'estima per tot allò que ens és —vullguem o no— consubstancial. Aquells indrets que recorde tan vívidament, cas del Xarco (entre Foios i Meliana), dels rajolars i els Quatre Camins (a cavall entre Foios i Vinalesa), del barranc de Carraixet, de l'adés esplendorosa platja de Meliana que per a si volgueren molts succedanis d'ara o qualsevol altre racó de l'Horta hi són orfes involuntaris de la nostra presència. Trista herència d'expectatives de nous rics emmirallats en un lànguid present que no hi és en un món ancorat al passat i projectat cap al futur.

Són dies de Pasqua...

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.