«El motor de la història és la solidaritat»

–«La crisi en què ens trobem no va començar el 2008 amb l'enfonsament financer. Aquesta crisi va començar el 1971 amb la suspensió de la conversió en or del dòlar. Des d'aleshores, el creixement als països del centre, els Estats Units, Europa i el Japó, va caure a la meitat i no es van recuperar mai els nivells anteriors. El capital dominant va respondre a aquesta crisi amb la concentració del capital, amb la mundialització i amb la financerització. Hem arribat a un sistema que anomeno dels oligopolis generalitzats, que són els que controlen el conjunt del sistema econòmic, fins i tot la petita i mitjana empresa i els agricultors. Aquest sistema no és sostenible, l'explicació de la crisi financera és molt superficial, amaga les raons profundes, aquesta crisi és profunda i llarga. Ara hem entrat en una nova fase que anomeno caòtica, d'aquesta llarga crisi del capitalisme. Les seves conseqüències creen les condicions per a una nova etapa de violència social, política, nacional i internacional.»

–«Si volem transformar el món podem pensar en quina estratègia política desenvolupar dins del caos, perquè la sortida sigui al millor possible. Per mi aquesta alternativa hauria de ser per sortir del capitalisme, no per alimentar la il·lusió de restablir un sistema corregit. Actuar dins la crisi per sortir-ne, i això no vol dir una revolució que resoldrà els problemes en 24 hores, sinó una estratègia de llarga durada.»

–«El comunisme és una etapa superior de la civilització humana. No és un mode de producció; és més que això, i tampoc no és cap recepta màgica. Els principis són: la solidaritat com a valor fonamental i no la competència com tothom creu. La ideologia burgesa diu que la competència és el motor de la història, i no és cert; el motor de la història és la solidaritat. Si els éssers humans a les cavernes s'haguessin lliurat a una guerra permanent entre ells, encara serien a les cavernes. L'experiència dels treballadors, la solidaritat, el col·lectiu han motivat els principals progressos. Comunisme vol dir repensar l'organització de la societat.»

–«Els moviments socials neixen de la resistència als atacs del capital, defensen els drets laborals, els drets de la dona... però són moviments fragmentats perquè cadascun s'ocupa del seu front. Cal passar a la solidaritat i a la complementació de lluites, i això no és possible sense un pensament polític, una renovació del pensament socialista. La majoria dels moviments són molt desconfiats de la política perquè tenen por d'un remake, de tornar als antics sistemes d'organització jeràrquics dels partits polítics. Les formacions d'esquerra s'han deixat empresonar pel sistema capitalista; els cal una renovació profunda.»

–«La situació és dramàtica perquè el món àrab ha estat durant la trentena gloriosa (1945-1975) a les avantguardes i ha estat un model coherent dels moviments nacionals populars. Nasser va ser-ne el símbol. Però ara la situació és ben diferent. La classe dirigent dels Estats Units, que és la classe dirigent mundial, ha entès que aquest sistema exigeix el control militar del planeta per tenir accés exclusiu als recursos naturals i mantenir el mode de producció, de consum i de malbaratament. El projecte americà del segle XXI no el va escriure Bush, sinó que ve de l'època de Clinton. Per la seva banda, les forces polítiques dels països àrabs són incapaces de construir una alternativa: ni els règims hereditaris com el de Mubarak a Egipte, degenerat, ni l'islam polític, que és un moviment reaccionari de la burgesia local que utilitza la religió.»