la crònica

Camp

Passeig entre els camps un dia de primavera

Estem trigant molt a sortir del mal temps. Aquesta setmana passada hi ha hagut uns dies de sol i he sortit a fer un volt. M'he passejat entre les randes florides del llençol verd dels camps, vores de punta brodades amb fils de colors brillants. Després he tornat a casa, he agafat un llibre i m'hi he trobat una frase. «Tota la gent culta comet el mateix error: pensen que la natura i la solitud els seran bones.» Però em passa que sovint no veig menys complexitat al camp que al bar més pròxim.

Amb tanta pluja, el verd és pletòric, les fulles estan grasses. No compensen l'aixafament de branques i arbustos que la nevada va fer. És molt curiós aquest aprimament del bosc, i en canvi aquest verd tan ple. El bosc fa llàstima, i més que en farà quan comenci de debò la calor. Aquesta primavera els arbres arran de camí tenen branques serrades i feixos de llenya als peus. Al mig del bosc hi ha arbres caiguts i molts arbres amb les branques esqueixades, branques penjant del tronc com braços morts mig arrencats, que el vent belluga com pèndols i que grinyolen. Les branques serpentejants s'han convertit en quatres, els boscos s'han tornat cubistes. A l'esqueix d'una branca de pi hi ha gotetes brillants de resina fixades com una rosada de plàstic. Quan les branques trencades s'assequin, es tornaran molt lletges. Els boscos s'ompliran de drapots polsegosos. No podrem entrar-hi perquè tindrem por d'un incendi.

Potser la gent culta estima el camp perquè li permet un domini del temps. Sembla que s'hi pugui escapar de la lluita diària amb la pressa. Sols, sembla que puguem ser finalment gratuïts i momentanis. Sempre hi ha una lluita entre l'home social i l'home individual, com si estar sols ens resclosís però comunicar-nos ens dissipés. Una cosa no deu poder ser sense l'altra. El camp et permet la il·lusió d'un temps mort en aquesta partida. Permet una observació atemporal.

Torno a sortir als camps de civada. Les randes florals als marges del camí s'han organitzat en fonolls, ravenisses blanques i ravenisses grogues, roselles, margaridetes. L'espectacle dels ocells és molt millor que el vol desmanegat de les papallones. Volen sobre mars verds onejants. Fan una muntanya russa tan ben perfilada, és un vol tan convençut de si mateix, que sembla que patinin per l'aire com si l'aire fos líquid. Per comptes d'ocells veig volar peixos amb plomes. Van tan segurs que semblen nedadors en una piscina amb un fons d'algues i verdet. Baixen a buscar un gra o un insecte, després tornen amunt, o travessen el camp, aquí i allà, i són com els pensaments d'una persona. També hi ha l'ensucrat de flor blanca entremig del camp de civada, i la cogullada que es camufla, el zumzeig estival de les abelles clavades a l'aire, les llagostes que salten, tot el formigueig de la vida i la llum i la matèria.

El camp m'exterioritza, em demana, caminant penso quin caram de telèfon amb un timbre infrasonor deu voler que jo despengi. El té ben amagat. Què he vingut a espigolar en aquests camps? Una introspecció que em fa sortir de casa? Deixeu-me una estona tranquil perquè em pugui concentrar, endreçar les idees, perquè pugui trobar-les. Al vespre, altre cop al sofà, agafo el mateix llibre (Ravelstein, Saul Bellow). «Deia, repetint l'opinió de Sòcrates a Fedre, que un arbre, que és tan bonic de mirar, mai no ha dit cap paraula, i que la conversa només és possible a ciutat, entre els homes.»

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.