El color dels drets

L'Aida Camara té vint anys, una història per explicar i moltes ganes de desempallegar-se d'un malson que manté viva tota l'amargor. Un malson tràgic, diu ella amb calma però amb la determinació de qui no pensa buscar la pau en l'oblit sinó en la recerca de la justícia, o com a mínim en la denúncia de la injustícia. A l'Aida, que és filla de gambians però que va néixer a Llagostera i té nacionalitat espanyola, la van retenir durant tres interminables dies a l'aeroport de Casablanca. Tornava a casa des de Gàmbia en un vol amb destí a Barcelona que feia escala a aquesta ciutat marroquina i en un control previ a l'embarcament li van dir que el seu passaport era irregular i la van separar de la resta dels viatgers. Cap més explicació: simplement aquesta documentació és falsa i et quedes aquí. Ja veuen amb quina facilitat tomba el destí i amb quina lleugeresa et poden desposseir de drets que consideraves teus. Deu ser un poder excessiu perquè sigui gestionat per algú trastornat per un uniforme i una feina mesquina, però a l'entorn de totes les fronteres que preserven occident de les immensitats del món empobrit, les coses són així. Tu sí, tu no, tu al purgatori. L'Aida va perdre l'avió i va quedar reclosa en un recinte amb altres viatgers d'altres vols i destins que, com ella, no havien superat el judici final del control de passaports. Tots amb la mateixa pigmentació a la pell i origen similar per suggerir que els drets segueixen tenint color i geografia. Amb butaques però sense possibilitat d'estirar-se amb una mínima comoditat i literalment a pa i aigua, va estar tres dies en aquella sala que no dubta a definir com una cel·la. D'altres ja feia una setmana que hi eren i allà els va deixar quan va aconseguir sortir-ne. A l'Aida l'esperaven a Barcelona i no tenia diners, ni mòbil, ni la possibilitat d'entendre's amb la policia marroquina que, segons m'explica, si en algun moment deixava de ser desconsiderada era per esdevenir brutal. Només podia comptar amb la solidaritat dels que es trobaven en la mateixa situació. Li van deixar un telèfon mòbil, va aconseguir comunicar-se amb la seva mare i va reclamar amb insistència la possibilitat de contactar amb el cònsol espanyol. La seva família va moure cel i terra i va trucar reiteradament al consolat de Casablanca. Ella va arribar a parlar en més d'una ocasió amb una empleada de l'ambaixada, però uns i altres, encara que tinguin entre les seves funcions la d'assistir els ciutadans de l'estat que els manté, es van inhibir absolutament. L'Aida em parla de desesperació, de plors, de por, dels vòmits que li provocava l'aigua de l'aixeta, de la impossibilitat d'ingerir cap aliment. Després de lluitar per recuperar la documentació, va haver de retornar a Gàmbia per recuperar els drets, i quan va poder, va viatjar a casa en un vol directe. Li ha quedat l'amargor d'un malson i moltes ganes de fer saber al món la seva història. Ha denunciat el paperàs de l'ambaixada i espera explicacions. De fet, la Unió Europea subvenciona generosament el govern marroquí perquè aixequi murs que continguin els fluxos migratoris i l'anima a convertir-se en el gendarme d'Europa. Després tanca el ulls perquè la nostra és una mirada sensible. L'Aida, encara que en tingui, es va veure sense drets ni papers segurament perquè tant els uns com els altres segueixen tenint color. Ella, que és bona persona, diu que no desitja a ningú el que va viure. A mi, en canvi, se m'acudeixen uns quants individus d'idees contundents als quals la duresa de la seva experiència els seria extraordinàriament profitosa.